Segueixo descobrint-me

2010-04-24T08:39:00.001-07:00

Activitat 22

2010-04-21T13:44:00.000-07:00

KANT - Text I

En aquest text Kant ens parla de l'origen del nostre coneixement, d'on prové. Comenta dient que el nostre coneixement ha de provenir de l'experiència ja que és a partir d'ella d'on poden obtenir qualsevol coneixement, perquè sinó d'on provindrien? Ens els inventaríem? Kant parla de les impressions que es capten a posteriori (dependents de l'experiència) però que tot i tenir la necessitat d'obtenir els conceptes amb els sentits, per captar-los necessitem un mecanisme que posi les coordenades per poder captar-lo, com diu Kant: "segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltres l'experiència, i amb ella comencen tots" això significa que tot el que podem captar a través dels sentits ho captem en un cert moment i per tant estem predisposant les coordenades de temps i espai que són universals per a tothom, no podem tenir cap coneixement sense tenir en compte el temps i per tant per poder conèixer necessitem de l'experiència però també del nostre enteniment que posa el mecanisme necessari.
Kant segueix dient que encara que el coneixement provingui de fora, de l'experiència, es la nostra ment la que ordena els conceptes, els analitza i els estudia i a partir d´aquí pot obtenir un coneixement clar d'alguna cosa. Quan tu veus una taula, saps que la taula està allà perquè la veus i fins i tot la pots tocar (sentits), però gràcies al teu enteniment saps que estàs veient una taula en un espai i instant determinat, tu saps que la taula està allà i ho saps perquè ho penses perquè ho entens perquè la teva ment veu la taula com se li mostra però se li pot mostrar perquè té sentits per captar-la.
Finalment parla de si hi ha algun coneixement a priori, que pugui ser conegut sense necessitat de l'experiència i a aquests coneixements els anomenarà idees de raó.

Projecte 5

2010-04-16T06:32:00.000-07:00

jurgen habermas 2

See more presentations by velasco | Upload your own PowerPoint presentations

Activitat 21

2010-04-12T06:03:00.000-07:00

HUME- Apèndix 1

En aquest text Hume exemplifica una conversació per explicar el que ell pensa sobre la moral. Hume pensa que el que ens mou a actuar no és la raó sinó el sentiment ja que tots els fins últims (allò que volem o desitgem) o volem perquè sí perquè ens provoca plaer perquè ens fa SENTIR-NOS bé i per aquesta raó actuem segons allò que ens fa sentir millor. Per tant, la raó els fets de l'ésser humà no es poden deduir, ni explicar tant sols ja que no es a través de la raó a partir de la qual ho entendrem, sinó dels fets que ens provoquen sensacions. Si algú t'explica una cosa que ha vist i les sensacions que li han produït, tu no podràs entendre que ha sentit si tu no has sentit quelcom abans i ni tan sols a partir de la raó podràs deduir que d'un fet A se'n deriva una sensació B. D'aquesta manera Hume ho explica exemplifica'n-ho amb successives preguntes a una persona que faci exercici, realment perquè en fa? Per sentir-se bé per tot allò que fer-ne reporta. El que busquem en la nostres vida són sensacions bones i per tant és el sentiment el que ens guia.

Projecte 4

2010-04-07T10:57:00.000-07:00

Idees filosòfiques de Habermas

Jurgen Habermas és un filòsof Alemany d'orientació marxista que destaca per haver tractat una multitud de temes filosòfics molt detalladament.En la filosofia de Habermas podem trobar temes referents a la teoria tradicional, el positivisme i la teoria crítica.Habermas està en contra del positivisme i de la teoria tradicional ja que aquests defensen que tots els coneixements són subjectius i que podem tenir un coneixement exacte de la realitat, en canvi Habermas pensa que no podem tenir un coneixement objectiu perquè, ja el coneixement no està lliure d'interès ni coneixem les coses tal com són, és a dir, no existeix una realitat estructurada independentment del subjecte (influència kantiana). Amb això Habermas afegeix que el coneixement és interessat per la pròpia natura de l'home i que antigament l'interès restava ocult per la pròpia emancipació de l'individu. Habermas també critica la fenomenologia ja que aquesta ciència tampoc presenta coneixements exactes degut a que no es pot conèixer la realitat independentment del subjecte. També presenta la teoria crítica com a la controladora dels interessos particulars, ja que la presència d'aquests produeixen la crisis en les ciències, aquests interessos son el producte d'ideologies que només busquen el bé per una part de la humanitat. Habermas vol utilitzar la filosofia per fer progressar el món. Habermas en contraposició a Husserl diu que l'interès no és dolent sinó inevitable i que totes les ciències són necessàriament interessades degut a que tots els coneixements sobre el món l'ésser humà el fa sobre el seu punt de vista. Per concloure podem dir que el concepte coneixement-interés per a Habermas són inseparables ja que vulguem o no aquest interès no es pot evitar.

Jurgen Habermas
Jurgen Habermas
Jurgen Habermas

Activitat 20

2010-04-07T06:01:00.000-07:00

HUME - Déu i la realitat exterior

En aquests textos Hume parla de la concepció de poder o energia. Comença dient que si tot el que podem conèixer prové de l'experiència degut a que tot el que pensem són impressions que hem captat a través dels sentits, com podem parlar de que l'energia o el poder no provingui tanmateix de les coses sensibles? Ja que si no fos així no podríem saber que hi és ja que no l'hauríem pogut sentir. Per tant les coses estan proveïdes d'energia i el Déu del que parlaven altres filòsofs no pot existir perquè no pot ser captat, no el podem conèixer ja que no tenim mitjans per fer-ho per tant no sabem si aquella suposada deiitat existeix. Quan pensem en Déu, el creem a partir de les idees que tenim a la ment, i aquestes idees les tenim perquè les hem obtingut a partir de l'experiència de manera que aquesta espècie d'energia està als objectes sensibles perquè sinó no sabríem que hi és. Després parla de les idees posteriors a les coses sensibles, aquestes idees les tenim perquè recordem allò que hem captat a través dels sentits, per exemple si jo veig una taula i després no la veig, la idea de taula ve donada pel record del que he vist i per tant si no l'hagués vist no sabria que és una taula. De la mateixa manera no puc comprovar que Déu existeix perquè no puc veure a Déu no puc captar-lo i la idea d'aquest està formada per idees que jo he obtingut a través de l'experiència de les coses sensibles.

Activitat 19

2010-03-24T05:58:00.000-07:00

HUME - 3.Anàlisi de la causalitat

En aquest text Hume exposa la qüestió de causa i efecte exemplificant-lo amb una bola de billar. Quan aquesta bola toca un altre veiem que es produeix el moviment de la segona i per tant l'efecte de moviment es produït per la causa de la segona bola, ja que aquesta l'ha tocat. D'aquesta manera sempre que veiem que la primera bola xoca amb la segona pressuposem que aquesta es mourà abans de que es mogui, ja que a partir dels sentits, la vista en aquest cas hem deduït que ho farà, a través de la memòria, d'haver vist que anteriorment havia passat. Per tant totes les conclusions que raonem a la nostra ment estan derivades de l'experiència, d'haver viscut, vist o sentit quelcom abans podem deduir que tornarà passar.
Tots els nostres coneixements deriven de l'experiència degut a que aquesta és l'única d'inferir en la nostra memòria i portar-nos a fer deduccions que creiem correctes. Però el que ningú podrà negar és que encara que tot el que pensem estigui pressuposat per la-nostra experiència, mai podrem tenir la certesa de què serà així ja que el futur no és a les nostres mans fins que no arriba i quan hi arriba ja-no és futur sinó passat. L'únic que podem pensar és que unes causes semblants a altres produiran efectes semblants, però mai podrem arribar a la certesa d'aquests i per tant sempre estarem guiats per suposicions i no per la veritat absoluta de que les coses passaran.
Hume menysprea la raó dient que aquesta no tindria cap sentit si no hi sigués l'experiència i que per tant la raó és anterior a l'experiència degut a que aquesta és la que determina el que pensem. Fins i tot sabent això, no coneixem la relació que hi ha entre la causa i l'efecte i no sabem tant sols si n'hi ha alguna, només ho podem suposar perquè sempre ha sigut així, sempre que hem vist que una bola es movia en direcció a una altra aquesta s'ha mogut, però, podria no ser aixi?

Activitat 18

2010-03-22T05:56:00.000-07:00

El jo existeix?

Que és el jo? Podríem definir que per a cadascú el jo és la concepció que té de si mateix a la ment, la realitat de que sap que és i ho sap perquè pensa, pensar es una demostració de que som.
El jo existeix, ja que si no existís no podria ser pensat, no el podríem concebre com quelcom cert, doncs bé, el puc concebre com quelcom cert? Sí, ja que ara mateix jo crec que jo em coneixo a mi mateixa i sé que sóc perquè sé que penso, però a la pregunta de si el jo d'ara és el mateix del jo d´abans per exemple quan mirem una foto puc contestar que l'únic que tenim és el present i per tant el jo d´abans ja no existeix perquè forma part del passat i si el passat no hi és el jo és impossible que hi sigui, de la mateixa manera, el jo del futur no és el jo del ara perquè el futur no hi és ja que jo només puc concebre el jo del present i demà estaré concebent el mateix perquè per a mi ja estaré en el present. Quan mirem una fotografia per exemple de quan érem petits i diem, jo sóc aquest, però ja no sóc així és perquè les fotus són com congelacions del temps gràfiques i per tant en la fotu no és troba el jo, ja que aquest és mental i no el podem percebre a través d'una fotu. El jo sempre és el mateix, ja que no el pots concebre de diferent manera perquè encara que canviem, madurem, creixem, etc el jo de l'ara per tu sempre serà el jo, no el podràs anomenar de diferent manera, no podem dir el jo d'ahir era així però ara no sóc jo, sóc el jo d'avui.. això seria absurd.

Activitat 17

2010-02-14T02:56:00.000-08:00

Existeix la realitat fora de lament independentment del fet que jo pensi?

Arribats al punt de que tenim la certesa de que nosaltres existim, el jo de cada un de nosaltres és incorruptible i per tant verifiquem que és. Per una altra part, totes les altres coses que ens envolten són objectes per a nosaltres mateixos, són coses que se'ns presenten al davant però que realment mai podrem conèixer.La meva pregunta és: Hem de dir que quelcom no existeix només pel fet que jo no ho conec?No existiran per a mi, perquè no les conec però no puc negar rotundament que no existeixen per a d'altres, jo només sé el que succeeix al meu món interior, totes les altres coses exteriors són enganyoses perquè mai podré comprovar-les i arribar a la conclusió de que són certes.Jo penso q e si que hi ha una realitat a fora de la ment però que mai podré conèixer-la, sembla contradictori,per tant per no contradir-me i pensant que només existeix el que sé, no hi ha món fora del meu perquè per a mi no existeix. Els altres són falsejaments que per poder viure he d'arriesgar-me a creure o no el que ens diguin, és molt relatiu. Com puc saber el què algú pensa en un cert moment? Encara que m'ho diguessin,nopuc tenir la certesa de que sigui cert. I ara mateix escrivint,ningú que ho llegeixi podrà saber realment el que penso,potser si una assimilació, però no la veritat absoluta. L'únic de cert en la nostra vida és el nostre món,iper això és més valuós que qualsevol altra cosa, perquè ningú podrà entrar-hi mai.

Activitat 16

2010-02-14T02:54:00.000-08:00

5. Una altra formulació del cogito: Meditacions metafísiques, 2a.

Descartes en aquest text parla sobre el que podem dir què és realment cert i el que no. Aquest text està ple de preguntes, ja que sinó no preguntem o no dubtem no podem arribar a la certesa. Descartes dubta de que ell sigui cos, dubta de tot ja que no té raons per adduir que existeixin, però a partir de la deducció arriba a la conclusió de què ell no pot dubtar del jo ja què si no existí no podria ni tan sols dubtar, el jo és irrevocable i constant en la nostra vida. També parla d'una cosa què està per sobre de nosaltres i que potser ens enganya, i que si així fos, aquest ens podria enganyar sobre qualsevol qüestió, podríem dubtar de tot però l'indubtable som nosaltres el jo, ja que sense jo no hi ha res, som subjecte de tot el que ens passa o fem i per tant si aquest no existís no ens podríem plantejar cap qüestió. Parla d'un poderós que ens enganya, però no afirma que hi sigui, només que és probable ja que ni tan sols això ho podríem verificar.

Activitat 15

2010-02-14T02:53:00.000-08:00

Descartes: text 1

En aquest text Descartes exposa les regles del mètode cartesià. Primer parla de que no podem acceptar com a certs enunciats què ho haguem comprovat que són certs ni què coneguem amb evidència que ho són, ja que hem de contrastar les coses perquè podrien ser falses, hem d'evitar la precipitació i comprendre només amb els meus judicis allò què es manifesta amb claredat i distinció.Després parla de que hem de dividir cada part per arribar a parts més simples per poder sintetitzar-les.Després parla de que hem de sintetitzar aquestes parts simples per poder adquirir un coneixement més complex i finalment revisar que no haguem passat cap detall per sobre ja que si l'hagués anul·laríem l'enunciat que havíem donat com a cert.Aquest mètode s'ha d'utilitzar sempre abans de dir que quelcom és evident ja què només partint del dubte podrem arribar al coneixement i a la certesa, perquè només al dubtar podem adonar-nos que quelcom és fals, si estem realment segurs de que alguna cosa és certa, mai ens plantejarem que no ho és.

Projecte 3

2010-02-09T11:51:00.000-08:00

Influències sobre Habermas

Habermas va estar influenciat per Heidegger ja que va criticar les seves teories sobre la seva obra: Introducción a la metafísica.
També va influir molt sobre les seves teories el pensament de Kant i Kart Marx. Va ser influenciat per Marx per la seva teoria sobre vincle entre la filosofia de la raó en termes normatius i la teoria empírica de la societat.
Va criticar a Marx ja que Habermas va reduir la praxis humana només en la techné, en el sentit que Marx li va donar importància al treball com a eix de la societat.
Altres influents sobre aquest autor també van ser Niklas Luhmann i John Rawls amb els que compartia certes preocupacions.
Va ser influenciat també per la metafísica grega i el monoteisme patriarcal.
Erich Rothacker i Oskar Becker van ser alguns dels seus professors i potser també li van influir com a filòsof ja que d'ells va obtenir molts coneixements.
Va ser influenciat per la obra del segon Wittgenstein, lafenomenologia de Alfred Shutz i l'hermenèutica de Gadamer. Habermas considera que la reformulació dela teoria crítica de la societat poden fer-se des de el llenguatge, doncs aquí és d'on poden buscar-se els processos del reconeixement intersubjectiu que originen un model d'acció i racionalitat no instrumentals.
Aristòtil també el va influenciar ja que per a ell el llenguatge ha estat redit a un instrument per una tradició filosòfica i considera que el llenguatge és una eina de caràcter designatiu amb la funció d'expresar el pensament a través dels signes: el llenguatge queda reduït a la codificació simbòlica del pensament.
Herder, Hamman i Humboldt també el van influir ja que van ser els que van trencar amb el pensament explicat anteriorment D'Aristòtil partint de que el llenguatge no pot ser reduït a una simple expressió del pensar i de que existissin una serie de llenguatges històrics que posicionen la raó a dins d´una pluralitat de contextos culturals, de manera que la descentralitzen.

Activitat 14

2010-01-27T13:36:00.000-08:00

Es pot demostrar l’existència de Déu?

Déu, qui és Déu? Aquesta pregunta és molt relativa segons qui la contesti. Des de el meu punt de vista Déu és quelcom creat per la societat i per tant per a mi és inexistent. D'aquesta manera, Déu és no pot ser vist, ni pensat, no el podem escoltar, sentir... és per això que crec que no es pot demostrar la seva existència. Déu és quelcom subjectiu que cada u és lliure de crear-lo amb la seva fe o no. Segons la persona que ho digui, Déu existeix o no, d'aquesta manera podríem dir que els que creuen en Déu són els que tenen la veritat i els que no són uns ignorants. Però, és ignorant aquell que no creu el que no veu? Potser el que pensa així és materialista, empirista, o potser només és realista.No podem demostrar l'existència de Déu perquè si aquest existís tan sols podria ser dit, ni pensat, Déu és fora del món i per tant cap de nosaltres podrà arribar a ell i després explicar-ho, per tant; deixant a part el tema que existeixi o no, no es pot demostrar la seva existència perquè nosaltres només podem dir amb seguretat allò que veiem, sentim, olorem, toquem o tastem, la realitat la captem a partir dels sentits i com a Déu no podem sentir-lo, no podem demostrar que existeixi.

Activitat 13

2010-01-03T13:43:00.000-08:00

Epicur: CARTA A MENECEU

Aquest text d´Epicur parla en el primer i segon paràgraf de tothom ha de filosofar, ja que filosofar ens fa vius ja que filosofar ens porta la felicitat. Després parla dels déus de la falsa noció que en té la gent, ell diu que els déus es preocupen per ells mateixos i no ens fan cas als humans, ells viuen tranquilament. En el quart paràgraf parla de la mort i diu que no hem de preocupar-nos per la mort ja que no la sentirme i quan arribi ja no hi serem, la mort com diu Epicur “ens lliura de l'enyorança desmesurada d'immortalitat” és a dir, que la majoria de gent durant la seva vida està sofrint perquè no vol morir, i quan moren s´alliberen d´aquella angoixa que els atemoria. Per tant viure bé només és posible si pensem que no és un mal morir, ja que com diu Epicur: la mort no és real ni per als vius ni per als morts, perquè, dels primers, n'està allunyada i, quan s'apropa als segons, aquests ja han desaparegut, ningú veurà mai la mort ni abans ni després de morir per tant és d´ingenus tenir-ne por. L´important a la vida no és viure més sinó viure millor, això ho explica amb una comparació amb el menjar, ja que és millor un plat escàs però agradable que no un menys agradable però menys abundant. També diu que no té seny la persona que diu que és millor no viure ja que si realment ho digués ja s´hauria siucidat i com epicur deia al principi, l´exercici de filosofar i d´adquirir la felicitat és a la mà de tothom i per això ens hem de sentir satisfets de viure. També parla del destí, de que estem determinats però que nosaltres també hi juguem un paper important i per tant hem dedecidir sobre la nostra pròpia vida. Epicur parla de dos tipus de desitjos els vans que no serveixen per adquirir la felicitat i els naturals, que són necessaris per poder adquirir la felicitat, diu que nosaltres hem de saber quins són els deitjos que necessitem per no sentir dolor i aconseguir el plaer que és la manca d´aquest. Epicur diu que els humans estem moguts pel plaer i actuem segons aquest però que a la vegada no acceptem tots els plaers per què podem portar-nos dolors més grans i a vegades acceptem dolors perquè ens reporten plaers, es a dir, actuem segons allò que ens fa sentir millor. Parla també de l´autosuficiencia de viure amb poc perquè una persona és feliç quan no desitja res més del que té, per tant el que té poc i se sent satisfet por ser més feliç que el que en té molt però encara en vol més. Epicur explica que el plaer del que ell parla és l´absència del dolor físic i el malestar de l´ànima i que segons aquest actuem gràcies al seny que ens ajuda a elegir quins són els desitjos que hem de satisfer i quins no, per tant, per poder tenir una vida feliç hem de ser assenyats i tenir clar quines coses seran bones sense causar-nos després dolor. Si vivim de manera assenyada vivim de manera virtuosa i si vivim de manera virtuosa serem felinos, que al cap i a la fié s l´objectiu a on tothom vol arribar.
Quan diu: “El savi creu que val més ser assenyadament desgraciat que insensatament feliç” vol dir que és millor tenir seny i actuar bé però que per atzar tinguem mala sort, que no que siguem insensats i actuem malament però que siguem felinos ja que la felicitat realment l´aconsegueix només aquell que se sent bé amb ell mateix i l´insensat encara que se senti bé amb ell mateix no s´ha parat a pensar si les seves accions són correctes o no, perquè realment li donen igual, perquè actua sense seny i només mirant per complaure desitjos que com hem dit abans poden ser vans.

Activitat 12

2009-12-14T18:14:00.000-08:00

Text 17: La virtut: Ética a Nicomac

En aquest text Aristòtil parla de que hem de viure de manera virtuosa, dacord amb la virtud i explica que hem de trobar el terme mitjà de les coses que poden estar en defecte o en excès, per aixó quan diu: tot allò que es continu i divisible es pot prendre una part més gran o una de més petita o una d´igual, vol dir que hem de trobar la part que no sigui ni més petit ni més gran; sinó la que sigui igual, però diu que allò que és el terme mitjà, no és el mateix per a tothom sinó que canvia depen de la persona i que nosaltres hem de trobar-lo a partir de l´activitat intel·lectual. Aristòtil diu que si actuem dacord amb el terme mitjà obrarem bé, però Aristotil expecifica que aquest terme mitjà es fa referència al de la virtud ètica, es a dir en les virtuts morals que guien les postres accions durant tota la nostra vida. Per tant, per obrar bé hem d´evitar l´excès i el defecte de les virtuts i conservar allò que està al mig que en porta a actuar de manera virtuosa.

Activitat 11

2009-12-09T14:12:00.000-08:00

L´ou o la gallina?

Quan parlem de que va ser abans si l´ou o la gallina estem preguntant-nos quin va ser el canvi que es va donar, de l´ou a la gallina o de la gallina a l´ou.
Perquè es pugui donar aquest canvi, segons Aristòtil el subjecte d´aquest canvi ha d´estar en potencia, és a dir que sigui posible que es doni aquest canvi, després d´analitzar això sabem que tant l´ou com la gallina són subjectes del canvi en potència, però sense un no hi pot haver l´altre per tant aquest canvi substancial d´ha d´haver produit a partir d´una matèria primera que ja existia i per lògica sabem que una gallina no pot ésser si no ha sigue abans ou, per tant la gallina sense l´ou és inexistent, en canvi l´ou ha pogut ser generat a partir d´una altra potència que al canviar en l´acte fos l´ou. Aquesta potència podria ser l´embrió com avui anomenem o únicament la unió de diverses cèl·lules que poden convertir-se en l´ou.
En conclusió, per mi va haver alguna cosa abans que l´ou i l´ou canvia en la gallina.

Activitat 10

2009-12-03T13:09:00.000-08:00

Crítica d´Aristotil a Plató. A favor de qui estas?

Aristòtil com sabem diu que podem captar les coses tal com són i que totes les coses tenen una esencia que és el que nosaltres captem amb la ment i els sentits. Aquesta esencia la identifica amb la forma de les coses i diu que és immanent a les coses, per això Aristòtil critica la teoria de les idees de Plató, perquè Plató defensava que hi havia dos mons i Aristòtil diu que el món intel·ligible on estan les idees (les formes per Aristòtil) no pot estar separat en un altre món perquè l´essència d´una cosa a de romanar en aquella cosa. Aristòtil també critica a Plató per la inecessitat de crear un altre món qué diu ell què és autèntic i que d´altra banda el que és una còpia sigui fals.
També el critica amb l´argument del tercer home, ja que si l´home concret és la còpia de la idea d´home, la idea d´home ha de ser la còpia d´una altra cosa i Aixa successivament, per tant és inútil anar creant realitats quan realment només podem percibir una.
El meu pensament s´acosta més a Aristòtil ja que el món el podem captar perquè existeix, si no existis no el captariem, per tant si el món sensible segons Plató era una aparença i no ens portava a la veritat, està dient que tot el que podem saber amb certesa que és no és i que el que no sabem si hi es, és.
Per una altra banda, Plató no justifica el canvi, si les coses participen de les idees, i aquestes són immutables, quan les coses cambien, les idees també cambien? Aixó no és possible. No puc dir que estic totalment a favor d´Aristotil perquè si que és veritat que podem captar les coses, captar-les tal com les veiem, i pensarles tal com les captem, però no tothom les capta igual ni les pensa igual, les mosques no captem l´essència d´un bolígraf igual que nosaltes, elles potser el veuen negre i enorme i al veure´l no pensen en la idea d´escriure tal com fair jo, per tant jo penso que aquesta esencia pot ser una peró que cadascú la capta diferent i que totes són reals.
També estic dador amb Aristòtil quan critica a Plató perquè si hi hagués dos móns com deia ell, el món de les idees que és el real seria el qué tindriem que captar certament i que el sensible estigués de banda, no podem dir que és fals tot el que som capaços d´abstreure i que el que no captem si que és vertader.

Projecte 2

2009-12-02T12:48:00.000-08:00

Principals fets històrics durant la vida de Habermas

-1929: Crack de la Borsa de Nova York, gran depressió.

-1933: Hitler és anomenat primer canciller d´Alemanya

-1933-1945: Nacisme

-1939-Fi de la guerra civil a Espanya

-1944-Desembarcació en Normandia

-1945-Rendició incondicional d´Alemanya

-1947: Comença el pla Marshall per a la recuperació Europea.

-1948: Gandhi és assassinat

-1948: Declaració dels Drets Humans de la ONU.

-1949: Creació de la OTAN. Divisió d´Alemanya.

-1950: La població augmenta a 2515 milions d´habitants

-1955: Pacte de Varsóvia

-1955: Mort de Albert Einstein

-1957: Fundació de la Comunitat Econòmica Europea

-1958: Comença la guerra Freda

-1960: Neix la OPEP

-1961: Construcció dela muralla de Berlin

-1963: Manifestació a Washington pels Drets Civils.

-1963: Assassinat de J.F Kennedy

-1973: Crisis del petroli

-1990: Reunificació d´Alemanya

Activitat 9

2009-11-16T12:22:00.000-08:00

Esquema del llibre Fedó de Plató

Activitat 8

2009-11-09T11:30:00.000-08:00

El coneixement racional: Plató

Aquest text ens fa la explicació de perqué el món sensible no en spot portar al coneixement i l´intel•ligible si.
Aquí Plató parla de que és imposible conèixer les coses que captem pels sentits en si mateixes, ja que aquestes estan en un canvi continu i per tant el que captem ara demá ja no serà el mateix, haurá canviat i no haurem adquirit aquella cosa en si, perqué el que era abans ja no hi és i el que hi és ara demà no hi será. Plató concloeix dient que allò que per a ell és bell o bo no canvia i per tant segons la seva teoria de les idees deduim que només podem captar les coses a través de les idees, és a dir, del món intel•ligible, ja que aquest és etern no canvia i ens porta a la veritat.

Activitat 7

2009-10-28T02:47:00.000-07:00

El mite de la caberna aplicat al món actual.

El mite de la caverna encara Plató el va escriure fa molts anys, el podem comparar amb el món actual, ja que representa la societat, la forma de viure de les persones.
Podem dir que vivim en una caverna com la del mite, ja que som persones encadenades a les aparences, som superficials i només ens creiem el que veiem, deixant de banda si aquestes coses que veiem són reals o no. Per tant som presoners del món sensible, el món físic i no sabem anar més enllà, estem reduïts al nostre cos, els sentits.
Les ombres representades en el mite, són les coses que se´ns apareixen, i com sempre hem viscut pensant que són la veritat, no ens plantegem cap pregunta.
L´home que sigui capaç de separar el cos i l´ànima serà el que pugui arribar a la veritat, ja que només hi podrem arribar recorrent a la raó, en el mite s´exemplifica amb el presoner alliberat, i aquest presoner que és l´únic que aconsegueix veure les coses reals, ja no vol pensar que les altres coses que veia a la caverna ho eren, per tant quan nosaltres estem disposats a veure més enllà ja no acceptarem el que tothom pensa, però, la persona que intenti fer entendre això a les altres estarà sotmesa a que li diguin boja, ja que si estem acostumats a que un boli és un boli, no pot venir ningú a dir-nos que no ho és, ja que tota la vida ho ha sigut i per nosaltres ho serà sempre.

Activitat 6

2009-10-26T13:08:00.000-07:00

Plató: El mite de la caverna

Aquest mite de Plató vol representar la vida del la majoria dels éssers humans, es a dir, que som presoners de les aparences, ja que els homes que vivien en la caverna pensaven que les ombres eres reals, no veien més enllà, per tant creien que la veritat era aquella que captaven a través dels sentits, per això som presoners, perquè donem com a cert aquelles coses que sentim, veiem, etc., i no arribem a conèixer les coses en si mateixes, som ignorants. L'Home que queda lliure representa l'home que aconsegueix conèixer allò intel·ligible, allò que és en si. És l'home que veu el món autèntic i rebutja el món fals (aparences). Per això si aquest tornés a avisar als presoners, aquests el matarien, ja que estan tant acostumats a veure aparences que no donen lloc a pensar que no són veritat.En conclusió, podem fer una divisió dels dos mons de Plató, l´intel·ligible que és el que veu el presoner alliberat quan surt, i el sensible que és el de dins de la caverna.

Activitat 5

2009-10-22T10:43:00.000-07:00

L´intel·lectualisme moral socràtic: Plató

Aquest text de Plató és un diáleg de Sòcrates on s´explica l´intel·lectualisme socràtic. Plató diu que la gent pensa que el que domina l´esser humà són els sentiments, la passió, l´amor, l´enuig i no pas la ciéncia, i per tant la part irracional domina a la racional ja que l´home está sotmés als seus sentiments. En canvi Plató diu que l´home está guiat per la ciéncia, es a dir, alló que la raó utilitza com a element primordial, pel bé i el mal de manera que aquell que fa el mal és perqué no sap realment que és el bé, aleshores podem dir que saber i virtut s´identifiquen.

Projecte 1

2009-10-04T06:59:00.000-07:00

Jürgen Habermas: vida i obra Jürgen Habermas: vida i obra

Jürgen Habermas va néixer a Alemanya (Dusseldorf) el 18 de Juny de 1929. Va estudiar filosofia, història, psicología, literatura alemanya i economia en les universitats de Gotinga, Zürich y Bonn.
En 1953, va publicar el seu primer article, una crítica de l´obra de Heidegger Introducción a la metafísica, que va titular "Pensar amb Heidegger contra Heidegger" (Mit Heidegger gegen Heidegger denken). En els seguents anys va fer colaboracions amb la premsa.
En 1954, va esposar en la Universitat de Bonn la seva tesis doctoral sobre el tema "L´ absolut y la història".
Entre el 1956 y el 1959 va ser ajudant i colaborador en l´Institut d´Investigació Social de Frankfurt.
Entre 1964 y 1971 va exercir com a catedràtic en l´Universitrat de Frankfurt, i es va convertir en un dels principals representants de la segona generació de la Teoria Crítica.
En 1968 va publicar Conocimiento e interés, gràcies a aquest llibre va ser conegut internacionalment.
De 1971 a 1983 va ser director en l´ institut Max Planck per la investigació de les condicions de vida en el món tècnic-científic.
En 1983 va tornar a la Universitat de Frankfurt com a catedràtic de filosofia i sociología. Va ser-hi allà fins a la seva jubilació en 1994.
Actualment exerceix com a professor, "Permanent Visiting Professor" en la Northwestern University i com a "Theodor Heuss Professor" den la The New School a Nova York.
Durant la seva vida també va rebre alguns premis com per exemple el premi Gottfried Wilhelm Leibniz de la Deutsche Forschungsgemeinschaft en 1986. També va rebre al 2001 El Premi de la Pau alemany I en 2003 va rebre el Premi Príncipe de Asturias de Ciencias Sociales.
Habermas va estar influït entre d´altres, per Heidegger, Hegel y Lukács.
Alguns dels seus llibres més importants són:
- (1999) Teoría y Praxis, Editorial Atalaya, Madrid.
- (1991) La distinción, "Economía de las prácticas", Taurus, España.
- (1987) La Acción Comunicativa. Tomo I.Editorial Taurus. Madrid. España.
- (1980) Dominio Técnico y Comunidad Lingüística. Editorial ariel. Barcelona, España.

Activitat 4

2009-09-30T06:02:00.000-07:00

Del no res, no pot sortir res

Aquesta frase, encara que sembli que no diu res, diu molt. Per poder analitzar-la hauríem de saber que és el no res, però em pregunto, si el no res no es res, com podem parlar d´ell? Pensar-lo o intentar definir-lo? Les coses ni es creen ni es destrueixen, d´allà on no hi ha res no es pot crear res, per tant, es impossible imaginar el principi de tot, perquè dir principi implica que abans del principi no hi havia res i això és imposible, el cosmos ha existit sempre, l´únic que ha fet a sigut modificar-se, però no aparèixer del no res. Si tu tens una caixa buida i la tanques, encara que esperis tota l´eternitat, a dins de la caixa mai apareixerà res, perquè hi hagi alguna cosa l´has de posar tu i per tant això implica l´existencia d´aquella cosa abans de ficar-la a dintre de la caixa. El que vull dir es que és físicament impossible que la matèria aparegui del no res, no té cap lògica.

Activitat 3

2009-09-28T08:34:00.000-07:00

Parmènides

En el primer text, Parmènides diu l´ésser existeix i que aquesta veritat es irrefutable, però que el no-ésser no existeix, ja que allò que no hi és no es pot veure, ni tan sols pensar, d´allà on no hi ha no hi podem treure i per tant del no res no en pot sortir res.
En el segon text Parmènides diu que és el mateix pensar i ésser, ja que si pensem hi som, perquè allò que no està no és pot pensar, no existeix.
En el tercer text Parmènides tracta l´home com un ésser homogeni, perquè en tots llocs està format pel mateix i no el podem dividir, no el podem tallar, l´ésser és un i no pot canviar.
En el quart text Parmènides parla de l´etern retorn, ja que vivim en un present, el pasta ja no hi és, no existeix, només queden records, i el futur tampoc existeix ja que el futur serà el present, l´ésser humà viu un moment en tots els seus moments de la seva vida, i aquest moment és l´únic que existeix, el present, per tant, no hi ha principi ni final, el món no ha començat i el món no s´acabarà.
En el cinquè text Parmènides torna a parlar de que només allò pensable es veritat, existeix, perquè allò que no es pot pensar no hi és. I parla dels humans, de la seva ignorància en pensar que tot existeix i en unificar aquests dos conceptes: l´ésser i el no-ésser. Finalment parla d´un camí regressiu, es a dir, un camí que va cap enrrera perquè no s´acava, sinó que torna al principi.

Activitat 2

2009-09-24T06:45:00.000-07:00

Heràclit

En el primer text, Heràclit parla del logos , de la raó que regeix la natura, diu que els homes la deixen de banda i no es preocupen perquè viuen pendents de les seves aparences i no de les coses realment importants. En la última línia “Els altres homes ignoren…” ho afegeix amb una contradicció, ja que els contraris són el principo de tot, i diu que els homes viuen, però sense saber el que fan, ja que quan dormen s´han oblidat de tot, en referència a les coses importants.
En el segon text, Heràclit diu que els contraris s´harmonitzen, ja que són necessaris, l´existència d´un implica l´existència de l´altre, per tant la guerra entre aquests origina totes les coses, no pot existir el NO si no hi ha el SÍ.
En el quart text parla del riu, que les coses s´esvaeixen, ara no és el mateix que fa un segon, el temps passa i encara que estiguis fent la mateixa cosa que abans és diferent, perquè els moments queden enrere, per tant, som i no som, el que era abans ja no ho sóc.
I finalment el l´últim text totes les cosses son una, aquesta cosa és el logos, ja que tota la natura i per tant el món, està regit per una única llei, estan en un canvi constant, monisme dinàmic.

Activitat 1

2009-09-17T06:15:00.000-07:00

Anaximandre (DK 12B1)

En aquest text, Anaximandre parla de la vida dels éssers, que té un principi quan neixen i un final quan moren, de manera que viuen una vida amb penalitzacions pels seus actes incorrectes en el transcurs de la seva vida. Per a Anaximandre l´arkhé és il-limitat, ja que pensa que el món no va ser creat sinó que hi va haver un principi etern, perquè no es pot concebir la idea de que hi hagués un principi, ja que això ens portaria a pensar que el principi estava creat per un altre principi i així fins a l´infinit, per això Anaximandre pensa que res a deixat mai d´existir ni ha començat a exisitr res. Per això en el text es reflecteix l´inici de la nostra vida però no l´inici de la vida, i el final de la nostra vida, però no el final del món.

Tema 13: Fonaments de l´estat social i democràtic de dret

2009-05-22T14:32:00.000-07:00

Uploaded on authorSTREAM by vedo

Aquí teniu el meu powerpoint sobre l´estat social i democràtic de dret, he inclòs alguns enllaços d´interès, espero que us agradi.

Comentari de text: Segons Ortega y Gasset

2009-05-20T12:04:00.000-07:00

Idees principals:
Ortega y Gasset es plnteja en mans de qui està el poder polític i arriba a la conclusió de que han de ser les persones o poble. També ÷arla dels límits d´aquest poder, fins a on es pot manar, i diu que el poder polític no pot ser absolut perquè les persones tenen un dret. El liberalisme rebutja l´estat i la democràcia ens porta a l´absolutisme.

Comentari:
Ortega y Gasset es planteja qui ha de tenir el poder públic i fins a quins límits es pot establir. Diu que en el liberalisme el poder públic ha de respectar uns derts que tenen les persones i per tant s´oposen a tota opressió per part de l´estat, ja que si encara que hi hagi un grup de persones o una de sola hi ha coses que no es poden prohibir i d´altres a les que no es pot obligar. En canvi Ortega y Gasset critica la democràcia perquè encara que sigui una interacció entre els ciutadans i l´estat, l´estat és qui posa les lleis i l´unic que les pot crear, de manera que la ciutatadania queda a part i això porta a l´absolutisme, a la retirada d´uns certs mínims de tot ciutadà.

Biografia de Jürgen Habermas

2009-05-06T11:48:00.000-07:00

(Düsseldorf, Alemania, 1929) Sociólogo y filósofo alemán. Principal representante de la llamada «segunda generación» de la Escuela de Frankfurt, entre 1955 y 1959 trabajó en el conocido Instituto de Investigación Social de la ciudad. Enseñó filosofía en Heidelberg y sociología en Frankfurt, y dirigió el Instituto Max Planck de Starnberg entre 1971 y 1980. Su ingente obra filosófica trata de recuperar un punto de contacto entre teoría y praxis, frente a la pretendida neutralidad de los saberes positivos y científicos. Según Habermas, no es posible una objetividad ajena a valores e intereses, razón por la cual aquellos saberes resultan reductores, en la medida en que se basan en una razón meramente instrumental. Resultado de ello, de acuerdo con su crítica, es la creciente burocratización de la sociedad a todos los niveles y la despolitización de los ciudadanos. Habermas propone una «razón comunicativa», cuyo fundamento sería el carácter intersubjetivo y consensual de todo saber, y que devolvería a la sociedad el control crítico y la orientación consciente de fines y valores respecto de sus propios procesos.
Biografía [editar]
Estudió filosofía, psicología y literatura alemana en la Universidad de Gotinga, Zúrich y Bonn, donde defendió su tesis doctoral sobre Schelling. De 1956 a 1959 fue ayudante y colaborador de Adorno en el Instituto de Sociología de Fráncfort del Meno. En 1961 defendió su habilitación, centrada en el concepto de lo público (Öffentlichkeit). Entre 1964 y 1971 ejerció como profesor en la Universidad de Fránkfurt, y se convirtió en uno de los principales representantes de la Teoría Crítica. De 1971 a 1983 se desempeñó como director en el Instituto Max Planck para la "investigación de las condiciones de vida del mundo técnico-científico".
En 2001 obtuvo el Premio de la Paz que conceden los libreros alemanes. En 2003 gana el Premio Príncipe de Asturias de Ciencias Sociales.
Es doctor honoris causa por las universidades de Jerusalén, Buenos Aires, Hamburgo, Northwestern University Evanston, Utrech, Tel Aviv, Atenas y la New School for Social Research de Nueva York, y miembro de la Academia Alemana de la Lengua y la Poesía.
Pensamiento [editar]

Habermas, Adorno y Horkheimer en 1965 en Heidelberg.
En un contexto crítico social evolutivo enraizado en la política contemporánea, señala que los procesos tradicionales de la democracia no proporcionan espacio para la toma de decisiones colectivas pero la esfera pública se puede reformar promoviendo la participación de órganos comunitarios. Elaboró una Teoría crítica de la Sociedad basada en los conceptos de acción comunicativa, sistema, lebenswelt la cual deriva de ética kantiana, y la diferencia entre entendimiento y acuerdo. Su obra de referencia es Historia y crítica de la opinión pública. Si bien su obra y pensamiento están fundados en la Teoría Crítica de la Escuela de Francfort, tiene profundas divergencias con sus maestros y predecesores. Su trabajo se enfoca en las bases de la teoría social, la epistemología y el análisis de la avanzada sociedad capitalista industrial. Otros temas importantes de sus análisis son la democracia y la primacía de la ley pública (o Transformación Estructural de la Publicidad); se aproxima de forma crítica al concepto de opinión pública y recupera la visión eminentemente democrática del mismo con su distinción entre opinión pública manipulada y opinión pública crítica.
En su obra posterior Habermas tratará de reconstruir el materialismo histórico frente a las nuevas problematicas de las sociedades del capitalismo tardío. En este sentido, la gran crítica que realizará a Karl Marx será que éste, según Habermas, reduce la praxis humana sólo a una techné, en el sentido de que Marx le otorga la importancia fundamental al trabajo como eje de la sociedad en desmedro del otro componente de la praxis humana que Habermas rescata: la interaccion. El trabajo para Habermas es una mera techné en tanto que está colonizado por la racionalidad instrumental (con arreglo a fines). A diferencia de Marx, pues, Habermas entiende que el cambio social debe darse más bien en un ambito simbólico, en el ámbito de la comunicación y el entendimiento entre los sujetos. De este modo, esta crítica se asemeja a la reflexión que realizan Theodor Adorno, Max Horkheimer, e incluso Antonio Gramsci. Luego de este momento inicial, Habermas repensará esta distincion entre trabajo e interaccion como dos momentos irreductibles de la acción y tratará de incluir en la labor productiva (el trabajo) componentes de la interacción, por lo que dirá que es posible pensar un cambio social desde el campo del trabajo.
Premios [editar]
• 1980 - Premio Theodor W. Adorno (Theodor W. Adorno Preis) de la ciudad de Frankfurt (Alemania)
• 2003 - Premio Principe de Asturias de Ciencias Sociales

LA FILOSOFIA

2009-04-26T04:00:00.000-07:00

He vist aquest text de Wittgenstein i m´ha semblat interesant.

La filosofia no és cap doctrina, sinó una activitat. Una obra filosòfica consta essencialment de dilucidacions. El resultat de la filosofia no són -proposicions filosòfiques- sinó l'aclariment de les proposicions. La filosofia ha de clarificar i ha de delimitar rigorosament els pensaments que, si no, són, per dir-ho així, tèrbols i borrosos.

"Wittgenstein: Tractatus Logico-Philosophicus

Definicions del tema 10

2009-04-22T18:50:00.000-07:00

-intel·lectualisme moral: teoria que identifica el saber amb la virtut (Sòcrates). Qui obra malament ho fa perquè ignora el bé.
-maièutica: art de donar a llum la veritat, les idees.
-hedonisme: teoria moral que identifica el bé amb el plaer (absència de dolor)
-felicitat (Aristòtil):duu a terme l´activitat pròpia de l´ésser humà, activitat intel·lectual (auto-realització)
-prudència: sabies pràctica que ens ajuda a deliberar bé.
-pau interior: insensibilitat al sofriment perquè no podem canviar el destí, per tant hem de ser impertorbables.
-aritmètica dels plaers: teoria utilitarista que defensa que no hi ha plaers qualitativament diferents, que els plaers es poden mesurar i que hem de fer el que ens provoca el màxim plaer.
-utilitarisme de la regla: teoria que defensa que hem d´actuar seguint unes regles que tothom accepta com a vàlides.
-ètica deontològica: ètica que es centra més en el deure (justícia) que no en la felicitat.
-imperatiu categòric: orde que obliga de forma incondicional, sense condicions i sense prometre res a canvi.
-dignitat humana: idea fonamentada en els drets humans que diu que l´ésser humà no té preu i no és intercanviable i per tant implica el respecte dels drets de cadascú.
-intuicionisme dels valors: podem captar els valors a partir de les intuïïcions emocionals.
-comunitarisme: ètica que defensa les comunitats concretes davant la pèrdua d´identitat i l´individualisme.
-universalisme: ètica que defensa què l´autèntica solidaritat és universal i que hi ha uns valors que tothom ha de compartir.

2009-04-21T15:30:00.000-07:00

DILEMA 2

-Què ha de fer l'Alfons? Per què?

Al meu parer jo crec que l'Alfons ha de canviar de feina i si de moment aquesta no li proporciona suficient benefici buscar una altra més tard.

Preguntes sondeig

1-L´Alfons ha de canviar de feina i sacrificar el benestar actual de la seva família pel benestar futur de la humanitat? Per què?

Jo crec que sí perquè és més important el benestar social que no el d'Un mínim de persones, si l'Alfons canvia de treball està ajudant a assegurar un millor futur mediambiental de manera que està col·laborant en un bé comú. També crec que aquesta posició és molt fàcil de defensar, però que a la pràctica la majoria de persones prefereixen un bé per als seus, que no un bé comú; traient les persones que se senten malament fent aquesta feina.

2-Tenim obligacions amb les generacions futures?

Sí, per què igual que els postres avantpassats estaven al càrrec de deixar-nos un benestar comú, nosaltres hem de sentir nos amb el deure de deixar el món no pitjor del que ens l'hem trobat perquè al cap i a la fi aquest món també és nostre.

3-Pot privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència? Per què?

Crec que si el no privar-se és destruir el medi ambient, no s'hauria de fer, però d'altra banda si no utilitzéssim aquests mitjans ens moriríem per tant si no hi ha cap més solució, no es poden privar.

4-Com es pot resoldre el conflicte entre el dret dels pobles a explotar la seva riquesa natural per subsistir i el dret de la humanitat a mantenir els pulmons de la terra?

Crec que aquest problema es pot resoldre permetent que s'exploti una part però que es respecti una altra. No crec que els límits siguin bons ja que no podríem viure sense arbres perquè no podríem respirar, però tampoc podríem subsistir sense talar-los perquè es el nostre mitjà econòmic.

5-De qui són responsabilitat els problemes mediambientals? Dels governs? Dels individus? Per què?

Dels individus perquè ells són els que actuen, són la majoria, encara que el Gobern és el que imposa les normes i també hi juga un paper important.

6-Què diria un utilitarista? I un representant de l'ètica dialògica?

Un utilitarista defensaria que no s'ha d'explotar el medi ambient perquè en aquest cas seria un benefici per l'Alfons però un mal per la majoria, per tant no aconseguiríem una major felicitat per a un major número de persones. En canvi l'ètica dialògica

DILEMA 3

-Què ha de fer el professor?

No ha de pujar-li la nota perquè tots son iguals dintre del grup.

1- Analitza-ho exposant en una columna les conseqüències que té pujar-li la nota i en una altra no pujar-li.

Pujar-li: conflicte social amb els altres alumnes, falta de justícia per part del professor i ventatja a l'alumne.No pujar-li: el noi no podria fer medicina i per tant no podria ajudar a milers de persones, hi hauria una justícia comuna.

2-Veus algun conflicte entre felicitat i justícia? On?

Si, el conflicte es que; allò que li fa feliç al noi no es just envers els altres companys perquè tots tindran la nota que es mereixin i un altre perquè la seva vocació sigui fer medicina no ha de rebre notes que no li pertoquin o no es mereixi.

3-Com resoldria aquest problema un utilitarista de l'acte i un utilitarista de la regla?

Un utilitarista del acte diria que s'ha de pujar la nota al noi perquè és per una bona causa: perquè fagi medicina, en canvi un utilitarista de la regla diria que no se li ha de pujar perquè no seguis unes normes comunes que segueixi tothom.

4-Quina regla creus que aplicaria el representant de l'ultraista de la regla?

Crec que si hagués d'aplicar una regla, aquesta seria pujar-li la nota a tots o no pujar-li a cap.

Mes val ser una persona insatisfeta que un porc satisfet

2009-04-14T03:30:00.000-07:00

Aquesta frase es planteja si és millor ser una persona insatisfeta o un porc satisfet. Jo entenc com a persona insatisfeta aquella que pot estar plena de sabers però que tot Aixa en vol més perquè no es suficient, és aquella persona no conformista perquè no es conforma amb saber una mica, necessita avançar, de manera que mai estarà satisfeta perquè és impossible saber-ho tot. En canvi el porc satisfet és aquella persona que la denominem porc perquè no veu més enllà, es conforma amb el que sap i no necessita avançar perquè ja és feliç, és aquella persona que se sent satisfeta perquè ja li està bé estar com està no mira noves metes, es queda estancada en un punt i no s´hi mou, de manera que ja té tot el camí fet no veu la possibilitat d´arribar a més.
Jo em decanto per la persona insatisfeta, ja que tot el que vaig aprenent no és suficient perquè sé que hi ha un munt de coses que encara no estan al meu abast però que hi podran estar. Crec que en la vida mai ho arribes a saber tot però que com més insatisfet et sents més ganes tens de saber d´arribar a un punt amb que et sentis bé amb tu mateix, crec que hem de ser exigents amb nosaltres mateixos per a poder aconseguir bons resultats.

Doc.3 Obrar conforme a la virtud més perfecta

2009-03-31T01:20:00.000-07:00

Títol: El camí de la felicitat

Idees principals:
Aritsòtil en aquest text diu que l´home està guiat per l´ànima i aquesta actua segons la raó. De manera que aquesta funció només la podran exercir els homes perquè són els únics que tenen logos. La funció de l´home és viure i buscar aquell punt de felicitat (virtud) on ja no hi hagi res més, per tant si el fié s bo, lànima actuarà de manera correcta i si hi ha diferents fins, hem d´agafar el més correcte. Finalment diu que les persones per arribar al fi assenyalat han de recòrrer molt camí abans.

Comentari:
Aristòtil en aquest text està mostrant el seu model de vida o descripció de com hem d´aconseguir o com son els postres fins. Áristòtil diu que l´home viu per aconseguir un objectiu a la vida i es guiat per el pensament, raó i pels sentiments. L´home en la seva vida actuarà corresponent al fi que vulgui aconseguir, i si el fi és molt bo, ell actuarà bé fins a arribar-hi.
Finalment a les últimes tres línies diu metafòricament una flor no fa estiu en un dia…es a dir que les persones per arribar a aquell punt final on no hi ha res més per a conseguir, han de haver caminat molts camins abans.

Nadi hace el mal asabiendas

2009-03-11T09:15:00.000-07:00

Respecto a esta frase de sócrates, creo que en el primer momento cuando la oyes te resulta falsa, ya que quien hace las cosas mal es porqué quiere. Per como dice Sócrates aquel que hace el mal es porqué realmente no sabe que es el bien, y estoy de acuerdo, el problema es que nadie sabe exastamente que es el bien, es decir, que es realmente el bien, si eso que yo creo o lo que tu cres es correcto. Hay una serie de derechos humanos que se han de respetar y que una persona que se los salte hará el mal, pero hay otras ocasiones donde no sabemos cual es el límite entre el bien y el mal.
Y otra duda que me surge leyendo esta frase, es que si nosotros no hacemos el mal conscientemente, es decir, no sabemos que lo que hacemos está mal, ¿Por qué somos responsables entonces de nuestros actos? Yo cambiaria esta frase de Sócrates y diría: Nacie el mal asabiendas pero sigue siendo responsable de sus actos por no querer buscar el bien.

Definicions del tema 9

2009-02-24T15:30:00.000-08:00

-temperament: conjunt de sentiments i passions que resulta difícil de modificar.
-hàbit: repetició d´actes en una mateixa direcció que ens disposen a obrar.
-virtut: hàbit que ens predisposa a obrar bé.
-consciència moral: capacitat de distingir entre el bé i el mal.
-llibertat interna: capacitat de decidir amb llibertat sense que hi hagi una coacció interna.
-condicionament: significa no tenir una llibertat absoluta perquè hi ha factors que ens influeixen però tenim la llibertat suficient per ser responsables dels nostres actes.
-destí: llei segons la qual tot succeeix fatalment, tot ja està escrit.
-determinisme econòmic: teoria que defensa que l´home està determinar pel lloc que ocupa en el prcés de producció.
-determinisme genètic: teoria que defensa que el nostres codi genètic determina les nostres accions, el que som ja està determinat.
-ús regulatiu: manera d´utilitzar la idea de la causa "com si" tots el fenòmens estiguessin produits per una causa.
-autonomia moral: concepte que defensa que les persones es donen les seves pròpies lleis.
-nivell preconvencional: nivell de la consciència moral en que la persona considera com a just allò que satisfà els seus interesos.
-nivell postconvencional: nivell superior de la consciència moral on la consciència es troba per damunt de la llei.
-principi de responsabilitat: principi de H.Jonas que defensa que hem d´assumir responsablement les consecuències de les nostres accions per deixar el món no pitjor de com l´hem trobat.

SHERY: Libre

2009-02-17T15:30:00.000-08:00

Miedo de mi sombra suelta
llena de complejos
que se burla sin piedad

Quiero que el aliento del Sol
y las ganas de vivir
me lleven a encontrarme otra vez.

Desesperada
por ser libre
ser parte del amor
que mueve al mundo y me hace ser feliz.

Libre, como en los sueños,
sin ataduras, al querer volar.
Libre en los pensamientos,
sin amarguras al poder gritar.

Libre en todo sentido,
quiero imaginar
que con mi voz puedo alcanzar la libertad.

Miedo hasta de escribir
todo lo que pienso
para romper cadenas.

Siento que en mi mente está
la fragilidad de mí
de ser lo opuesto a la ciega realidad.

Presa en el aire estoy,
corre en mis venas la sed de amar.

Libre en todo sentido
quiero imaginar
que con mi voz puedo alcanzar la libertad

Libre
Quiero ser libre.

Creus en el destí?

2009-02-11T15:30:00.000-08:00

Dir que crec en el destí seria dir que cada decisió que prenc està escrita, determinada abans de que succeeixi. De manera que el destí no existeix, el destí és una teoria que justifica els nostres actes i que per tant deixen de ser responsabilitat nostre.
Si un assassí mata a una persona se li pot treure la responsabilitat? la culpa? No, les persones actuem havent pres una decisió abans i havent assolit les consequències o beneficis que quelcom podria durnos.
Si tota la humanitat es basés en que estem determinats pel nostre destí quin sentit tindria viure? quin sentit tindria actuar sabent que no pots actuar d´una altra manera de la que ja esta escrita?
Moltes persones quan els succeeix alguna cosa potser per casualitat diuen que és el destí que ho ha fet. I si alguna cosa els hi surt malament diuen que estaven destinats a fracasar, aleshores, podem concluir que les persones que pensen així no actuen amb raó, no elaboren una serie de processos de decisió perquè encara que es decantin per alguna opció, aquesta ja havia estat triada.
Finalment, crec que pensar que el destí ens determina a part de treuren´s qualsevol mena de llibertat, ens redueix d´una manera impressionant.
Si el destí guia la nostra vida, quin paper tenim nosaltres?

Som lliures?

2009-02-04T09:15:00.001-08:00

Raons a favor de que som lliures:

-Perquè som els amos del nostre pensament.

-Perquè podem escollir el que volem o no.

-Perquè podem actuar com vulguem encara que hi hagi consequències.

Raons en contra de que som lliures:

-Perquè estem determinats pel nostre codi genètic.

-Perquè estem condicionats pels demés i tota acció té una causa.

-Perquè no podem canviar el fet que hem nascut i no podem evitar morir.

L´ésser humà està condemnat a ser lliure

2009-02-04T09:15:00.000-08:00

Sartre va dir la frase “l´ésser humà està condemnat a ser lliure” la primera impressió al sentir aquesta frase em sorgeix la pregunta, però si està condemnat significa que no pot impedir-ho i per tant no és lliure, però si li busquem la concordança amb la realitat, si, l´ésser humà està condemnat a ser lliure ja que en tots els àmbits pot elegir el que vol o pensa, incloent si vol pensar o no, també és lliure per a fer-ho, de manera que nosaltres estem condemnats a ser lliures perquè ningú podrà obligar-nos a desitjar alguna cosa, a pensarla, etc, aquest jo interior ningú el pot dominar. En canvi encara que si que és veritat que hem de ser lliures i estem condemnats a això, el simple fet de no poder canviar-ho ens treu llibertat, per tant no pots deixar de ser lliure de manera que no ets lliure per a deixar de ser-ho, i tornem una altra vegada a la pregunta, som lliures?

FALÀCIES

2009-02-03T15:30:00.000-08:00

Preguntes complexes:
Aquesta falacia es produeix quan formulem una pregunta que a part de preguntar una cosa pressuposa una altra, de manera que tota resposta estarà afirmant la presuposició donada.
Ex: Segueixes sense estudiar? Tant si diu si o si diu no, està admetent que no estudia.

Argument ad ignorantiam
S´arriba a la conclusió de que quelcom és cert o fals perquè no s´ha demostrat el contrari.
Ex: No em pots demostrar que Déu va crear la Terra, per tant Déu no l´ ha creada.
No em pots demostrar que el més enllà no existeixi, per tant existeix.

Argument circular
Consisteix en donar argument que signifiquen el mateix però amb diferents paraules sense arribar a un diàleg fluit.
Ex: Cuant de temps trigaré en curarme si prenc la medicació?
Una setmana
Pero quant de temps?
7 dies

Argument ad hominem
Argument en que el nostre objectiu no és atacar a les idees sinó a les persones.
Ex: Sempre t´enfades per tot
Y tu sempre crides per tot.
Argument d´autoritat
Argument en què diem que quelcom és cert perquè ho afirma una autoritat, sense presentar proves de que ho sigui.
Ex: La universitat de Navarra ha comprovat que actimel ajuda a les postres defensas, per tant és cert.

Argument baculum
Argumento on es fa una amenaça com si fos una raó bona.
Ex: Si no voteu al meu partit, España sufrirà la pitjor crisis de la història.

Argument ad poulum
Argument que juga amb els seniments de l´altre a favor del parlant. Aquest argument obstrueix el camí del diàleg.
Ex: Com que no m´ho deixes? Jo sempre t´ho deixo tot, ets una egoísta.

Argument ex populo
Argument en què quelcom és cert o fals perquè tothom hi està dacord. És a dir, X és cert perquè tothom ho diu y Y és fals perquèla gent creu que ho és.
Ex: És veritat que ell és el més guapo de la classe perquè tothom ho diu.

Argument de falsa causa
Argument en que diem que una cosa es la causa d´una altra perquè succeeix después. Però aquests arguments perquè siguin certs han d´anar relacionats.
Ex: Ahir em va sentar malament el sopar de la mare
Que estrany, seria d´una altra cosa perquè jo també vaig menjar-hi i no em va sentar malament.

La generalització precipitada:
Argument que parteix d´un exemple o uns quants per a poder generalitzar.
Ex: Tots els xinesos tenen els ulls estirats.

Argument del pendent relliscós:
És l´argument que va en efecte domino, és a dir que si succeeix A, desencadenara en B, y después en C……y G no es bo per tant no fagis A.
Ex:Si no plou, haríem de regar el jardí, i el nen potser es mulla els peus, de manera que tindrà mal de coll. De manera que si no plou, a saber que li pasarà al nen.

Jean-Paul SARTRE

2009-02-03T09:15:00.000-08:00

Sartre és el màxim representant de l´existencialisme junt amb Heidegger i Jaspers.

Sartre, filòsof de la llibertat, el seu tema central.

Existencialisme: l´existència percedeix de l´essència (primer existim i després ens fem), no estem ja fets d´una vegada per sempre, sinó que ens anem contruint. Sartre diu "Ningú neix valen ni neix valent, es fa covard o valent", per tant és fals dir: sóc covard. No hi ha res transcendent que doni sentit al món, per tant Déu no existeix. I com que Déu no existeix, tot és possible i per tant la vida no té sentit. Segons Sartre hem d´escollir el nostre camí perquè estem condemnats a ser lliures, smpre estem triant. Per a ell l´ésser humà és una passió inutil i tot preojecte està destinat al fracàs (l´home és un projecte i arriba a la mort). Una novela de Sartre és : La nausea.

Doc. 2 La cultura com a activitat simbólica

2009-01-21T09:15:00.000-08:00

Títol: L´home obligat a viure en un món simbólic

Idees principals:
Rousseau considera què que l´home tingui raó i pensament no afavoreix al seu món. L´home no pot renegar-se a tenir pensament, s´ha d´adaptar. Viure comporta haver d´adaptar-se a un món ple de símbols i a relacionar-se a partir del llenguattge. Per tant la realitat simòlica progressa i la física queda darrera.
L´home es centra en intentar expressar el món i no a tractar-lo. L´home no pot expressar més enllà del que el seu llenguatge pot expressar.

Comentari:
En aquest text Erns Cassier contrasta la posició de Rousseau amb la realiat del món. Rousseau diu "L´home és un animal depravat perquè sobrepassa els límits de la vida orgànica", és a dir, que l´home va més enllà de la realitat física gràcies al seu sistema de símbols i creu que això empitjora l´ésser humà. Cassier afirma que l´home no pot desempallegar-se d´aquesta realitat simbòlica ja que està obligat a viure així. Gràcies al llenguatge, el mite, l´art i la religió, la realitat humana s´expressa a partir de símbols, perquè l´ésser humà necessita comunicar-se i aquest és el seu mitjà, de manera que l´home avança gràcies al seu pensament i a la seva experiència. Per tant l´home no tracta les coses en sentit físic, sinó qye intenta analitzar-lo i expressar-lo. L´home no pot expressar res que no sigui capaç d´avastar el seu llenguatge.

Definicions del tema 6

2008-12-29T06:06:00.000-08:00

-individu: qualsevol ésser complet que pertany a una espècie.
-individualisme possessiu: teoria que afirma que l'ésser humà és l'únic propietari d'ell mateix i de les seves capacitats de manera que no deu res a la societat. Per tant l'individu té uns drets que ningú no pot cambiar (autònoms). De manera que l'individu lliure és aquell que no depén de ningú.
-sociabilitat natural: teoria que defensa que l' ésser humà és un animal polític, es a dir, que necesita la cultura i la societat per a poder viure i afirma que no som autosuficients i per tant tenim mancances que només podem satisfer dins de la societat. També diu que cap ésser humà pot viure fora d'una societat, però que és l'unic que ho pot fer gràcies a la raó i el llenguatge i perquè és l'unic que té moral (base de la societat). Aquesta teoria la defensa Aristòtil.
-contractualisme: teoria que defensa que la societat és fruit d´un pacte o contracte que sempre implica alguna cessió, per tant no és sociable per natura, es fa.
-estat de natura: estat previ a la societat, en que l´individu és completament lliure i no existeix la llei.
-pacte social (Rousseau): contracte que fan els individus que cedeixen la seva llibertat a la voluntat general perquè els hi donin llibertat civil.
-antropologia social: ciencia que estudia les cultures la seva evolució y estructura.
-socialització primària:
-cultura:
- subcultura: grup de persones que viuen la cultura de manera diferent però no l aposen en questió.
-contracultura: moviment que va en contra de la cultura per tal de modificar-la segons els seus ideals.
-nous moviments socials:
-civilització (Hunginton): nivell cultural més ampli que pot distingir un ésser humà d´un altre.
-etnocentrisme:
-xenofobia:
-aporobòbia:
-racisme: ideologia que defensa que hi ha races superiors i inferiors.
-relativisme cultural:
-universalisme: té a veure amb uns principis que tothom ha de cumplir.

De quina manera podem assolir la convivència entre les cultures?

2008-12-16T15:30:00.000-08:00

Tots formem part d’alguna cultura, cultura diferent de totes les altres, amb trets semblants o de molt diferent, amb opinions oposades i creences diverses. Crec que és molt difícil haver de conviure amb tantes cultures i tant diferents, encara que també opino que si només n’hi hagués una no podríem augmentar els nostres coneixements. Al meu parer considero que per a poder conviure amb altres cultures la nostra base ha de ser el respecte, respectar que no siguim com nosaltres o pensin diferent, però tot respecte té uns límits, no podem permetre accions de cultures diferents que violin els drets humans. S’haurien d’implantar unes normes de cultura general que respectesin els drets humans i a partir d’aquí que cadascú seguís la seva cultura tenint en compte aquestes normes culturals. Però actualment crec què això és difícil d’establir i per tant només podem acceptar les altres cultures si volem que s’accepti la nostra i no deixar que es violin els drets humans ni violar-los nosaltres.

HUNTINGTON

2008-12-10T09:15:00.000-08:00

Huntington: Xoc de civilitzacions

El pensador
Samuel P. Huntington, nascut el 1927 als EUA, és un politòleg de relleu internacional; avui exerceix de professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Harvard. El 1970 fundà la revista Foreing Policy ("Política Exterior"), el 1977 entrà a formar part del Consell de Seguretat Nacional de la Casa Blanca. La seva primera obra important és de 1968: L'ordre polític en les societats en canvi. El 1991 publicà La tercera ona. La democratització a finals del segle XX; però l'obra que ha posat Huntington en la llista dels investigadors actuals més influents és The clash of civilitzations and the remarking of world order ("El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial"), de 1996. Quin és el nucli de l'argumentació de Huntington?

L'obra
Durant les dècades de la guerra freda, exposa Huntington, els conflictes mundials tenien arrels d'ordre ideològic i econòmic; inicialment el planeta estava configurat en dos blocs, l'occidental o capitalista i el bloc comunista; posteriorment, es formà un tercer bloc, el dels països no alineats. Amb l'enderrocament del bloc comunista s'esperava que l'altre bloc, l'occidental, s'imposés plenament, però no ha estat ben bé així sinó que, altrament, ha emergit un món plural, un món de civilitzacions. No s'ha instaurat, com molts profetitzaven, la victòria final d'Occident sinó que s'ha esdevingut un ressorgiment o una reafirmació de velles civilitzacions. Ressorgiment i reafirmació que han comportat un allunyament i un rebuig d'allò que prové d'Occident, que ha comportat un retorn als més autòctons orígens culturals: uns orígens que són fonamentalment religiosos. Així, doncs, emergeixen unes velles civilitzacions que tenen en una religió la seva més profunda identitat.
Quines són aquestes civilitzacions emergents? Huntington constata el ressorgiment islàmic (molts països que en les dècades de la guerra freda assumien el marxisme-leninisme o que formaven part dels països no alineats, actualment troben la seva identitat i esperança en l'islam), la civilització xinesa (la mil·lenària Xina recupera el confucionisme, la concepció de la vida del mestre Confuci, del segle VI abans de Crist), la civilització japonesa (formada a partir de la xinesa però amb tradicions pròpies), la civilització hindú (que té un nucli cultural de més de tres mil cinc cents anys), la civilització ortodoxa (emparentada amb l'Occidental però que remarca les diferències), també la civilització budista i, amb futur imprecís, la civilització africana i la llatinoamericana.
Aquest nou ordre mundial té els seus riscos. Les civilitzacions emergents es veuen superiors a la d'Occident, amb valors morals més autèntics. Huntington preveu que, per via del desafiament demogràfic (el 2025 més del 25% de la població mundial serà musulmana) o per via del creixement econòmic (el 2025 Àsia inclourà set de les deu economies més fortes del planeta) o per via de la militància creant inestabilitat, el poder i els controls de la civilització occidental es desplaçaran cap a les civilitzacions no occidentals. Així, un xoc de civilitzacions, d'aquestes civilització arrelades a religions, dominarà la política a escala mundial: en les fronteres entre civilitzacions es produiran les batalles del futur. Una d'aquestes fronteres o línies de fractura passa precisament per l'ex-Iugoslàvia dividint els seus pobles.
El retorn a les cultures autòctones o indigenització dificulta parlar de principis ètics i valors universals. Per a molts xinesos i per a molts musulmans la democràcia i la mateixa Declaració Universal de Drets Humans són creacions occidentals, no universals. En aquesta situació, si volen evitar perillosos enfrontaments, és urgent cercar els atributs comuns a totes les civilitzacions, és a dir, hem de cercar, acceptant la diversitat, la moralitat mínima que es deriva de la comú condició humana.

Textos escollits de Samuel P. Huntington
"Estem assistint «al final d'una era de progrés» dominada per les ideologies occidentals, i estem entrant en una era en la que civilitzacions múltiples i diverses interaccionaran, competiran, conviuran i s'acomodaran unes a altres. Aquest procés planetari d'indigenització es manifesta àmpliament en el ressorgir de la religió que s'està donant en tants llocs del món, i més concretament en el ressorgiment culturals en països asiàtics i islàmics, generat en part pel seu dinamisme econòmic i demogràfic"Huntington El choque de civilizaciones Cap. 4
"La societat humana és «universal perquè és humana, particular perquè és societat». De la comú condició humana se'n deriva una moralitat mínima «tènue», i «les disposicions universals» es troben en totes les cultures. En lloc de promoure les característiques suposadament universals d'una civilització, els requisits de la convivència cultural exigeixen investigar allò que és comú a la majoria de civilitzacions. En un món de múltiples civilitzacions, la via constructiva és renunciar a l'universalisme, acceptar la diversitat i cercar atributs comuns".Huntington El choque de civilizaciones Cap. 12
[Guia]

Antropologia cultural

2008-12-03T15:30:00.000-08:00

Diferències entre Hobbes i Rousseau

2008-12-02T15:30:00.000-08:00

Hobbes i Rousseau tenen i defensen diferents conceptes en referència a l'ésser humà i la seva societat. Hobbes defensa que l'home no és sociable per naturalesa, sinó que ho va adquirint, en canvi Rousseau afirma que l'ésser humà és bo per naturalesa, és un home natural solitari i va adquirint la maldat amb l'experiència. Hobbes parteix de la idea que la societat és un tots contra tots i per tant no vivim en una societat sinó en una associació caòtica moguda per l'egoisme propi de cada ciutadà, en cnvi Rousseau parteix de la idea que els homes estan moguts per una pietat natural i per tant viuen en una societat i no poden deixar de viure-hi. En referència al sistema que defensen, Hobbes es decanta per una monarquia, per cedir la nostra llibertat a canvi de la seguretat, de manera que el monarca ha d'utilitzar la nostra llibertat en benefici per a tothom, en canvi Rousseau defensa la democràcia, parla de la voluntat general, es a dir, cada individu cedeix la seva llibertat a canvi de llibertat civil (drets humans). En conclusió, encara que els dos tenen com a objectiu establir la pau; Hobbes pensa que el món està format per persones egoistes i malvades i que això es regula gràcies a la monarquia, i Rousseau pensa que el món es bo per naturalesa però que per establir una pau en contra del egoisme que anem adquirint ens guiem per una democàcia.
Com a opinió personal jo considero que la teoria més coherent és la de Rousseu, perquè quan naixem no tenim un egoisme innat i aquest l'adquirim amb les experiències. No crec que sigui coherent cedir la teva llibertat a un monarca perquè si segons Hobbes aquest és un ésser humà egoista, utilitzarà la llibertat dels ciutadans en profit seu de manera que és més coherent establir una democràcia on s'equilibrin els termes seguretat i llibertat.

Doc. 1 L’individualisme possessiu Crawford Macpherson

2008-11-26T09:15:00.000-08:00

1.Títol: Els éssers humans i la seva llibertat.

2.Idees principals:
L’individualissme possessiu té unes idees clares i aquestes es resumeixen en que un home humà depen només de si mateix, del que ell vol per tant un home lliure és aquell que actua de manera en que només compta la seva decisió i es relacionarà amb qui y de la manera que a ell li convingui. Com que l’home humà es responsable de ell mateix no estableix cap relació amb els altres i aquest utilitzarà les seves capacitats per a aconseguir el que necessiti. En conclusió, els éssers humans som persones que ens relacionem per interés dins d’una societat.

3.Anàlisi del text:
En aquest text de Crawford Macpherson defensa com indica el títol, l’individualissme possessiu. Macpherson dóna imporància al tema de la llibertat de manera que un ésser humà serà lliure quan sigui autònom i només depengui de si mateix, per tant si depenem dels demés deixem de ser lliures, ho indica clarament en el tex en la frase “ el que fa un humà un home és ser lliure de la dependència de les voluntants dels altres”; de manera que si no depenem dels altres, aconseguim la llibertat. Però, si per qualsevol cas volem alguna cosa dels demés per benefici propi, seguim sent lliures ja que “La societat humana consisteix en una sèrie de relacions mercantils”, és a dir, que la nostra societat es forma per persones humanes que van als altres per treure’n pròfit, en referència a això, penso que si seguim aquesta teoria, tots nosaltres som un mercat on intercanviem beneficis mutuus.

Definicions:

2008-11-20T13:35:00.000-08:00

-Raó teòrica: raó que s’orienta cap al coneixement de la realitat gràcies a la teoria.
-Raó pràctica: orienta la raó cap a l’acció i la idea moral.
-Metafísica:part de la filosofia que tracta allò que es troba més enllà dels sentits (experiència), vol anar més enllà de la ciència, ho vol saber tot.
-Ultimitat: arribar a respostes últimes, que no ademteixen seguir preguntant més.
-Subjecte: és el protagonista de l’acció de conèixer i necessita raó i sentits.
-Opinió (segons KANT): estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat.
-Dogmatisme: accepta una veritat sense crítica, afirma l’existència de la veritat absoluta, i de que si que es pot arribar a conèixer. Defensa que hi ha veritats universals, immutables i indiscutibles.
-Escepticisme moderat: (Huul) defensa que ens hem de comportar amb allò que és més probable.
-Perspectivisme:: defensa que si qu epodem arribar a la realitat però conjugant diferents perspectives, cadascú de nosaltres és una perspectiva.
-Realisme: model explicatiu del coneixement que defensa que podem conèixer la realitat tal com és independentment del subjecte.
-Idealisme: model explicatiu del coneixement que defensa que sense subjecte no podem arribar a conèixer, l’unica cosa indubtable és la nostra conxiència, per tant les coses en sí no es poden conèixer (noümen), només coneixem els fenòmens.
-Noesi: és la consciència que s’obre a la realitat.
-Prejudici (Gadamer): judicis previs que hem adquirirt per educació, cultura, etc.
-Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
-Autoritat: una afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit del coneixement que té de la matèria
-evidència sensible: criteri de veritat que es basa en les dades del sentit.
-adequació: la concordança del que es diu d'alguna cosa i de la cosa.
-coherencia: criteria de veritat que es basa rn que una proposició ha de deduir-se lògicament del conjunt de proposicions del que forma part.
-pragmatisme: defensa que és vertades allò que és útil.
-consens: acord entre diferents interlocutors en el marc d'una idea de diàleg.
-contingent: allò que existeix però que podria no existir.
-necessari: quelcom que existeix i que no pot no existir.
-virtualitat: conjunt de percepcions generades amb ajuda d'un suport tècnic, productes de ficció, fantasia, etc.

El virtual és real?

2008-11-19T09:15:00.000-08:00

Quan ens preguntem si allò que és virtual pot ser real, jo al meu parer defenso dos posicions. Crec que allò que considerem virtual té aquest nom perquè per a nosaltres no és real, no és una cosa que poguem tocar, sinó que només podem veure, per exemple; si anem a tocar els personatges d'un video joc a la pantalla d'un ordinador, no tocarem els personatges, sinó que tocarem la pantalla. Per tant no ho considero una realitat sensible, perqò si una realitat psíquica, que algú la ha creada a través d'idees i que al fer les imatges virtuals aquestes idees queden depositades en nosaltres. En resum, communment allò virtual no serà real perquè ha sigut virtual i no es pot tocar, però si que és real que nosaltres captem allò virtual, i per tant allò existeix, no es mentida que ho veiem. El virtual no és real contrastant-lo amb la nostra realitat però si que existeix la virtualitat i nosaltres la podem percebre.

Doc.9 Adequació i verificació pragmàtiques

2008-11-18T03:30:00.000-08:00

-Quina relació s’estableix en el text entre la “veritat” i la “vida” real de les persones?
Que la veritat és l’adequació amb la vida real, per tant allò que s’adeqüi a la realitat serà cert.

-Quan es pot dir, segons el pragmatisme, que una idea és certa?
Quan aquesta ida es pugui contrastar, verificar i comprovar amb la realitat i per tant amb l’experiència.

-Torbes alguna semblança entre les afirmacions que apareixen en el text i el que de manera comuna s’entén per “pragmàtic”?
Sí, que comunment diem que una cosa es pragmàtica sempre que sigui útil i pràctica, i William James en aquest text ens diu que les idees pragmàtiques són aquelles que es poden contrastar amb la realitat i per tant serán práctiques.

-Pot haver-hi el cas d’idees certes sense conseqüències pràctiques? Raona la resposta i posa’n algun exemple.
No, perquè totes les idees certes, al ser idees ja tenen alguna funció, bé sigui comunicar alguna cosa com descriure, etc per tant sempre serán útils.

Veritat, realitat, concordança

2008-10-29T12:11:00.000-07:00

1. Idees principals

Utilitzem la paraula veritat per atruibuir certesa a les coses reals.
És real quelcom del qual es pugui percibir la seva essència tal i com és.
Uns cosa es certa o real quan podem demostrar que ho és, quan la percibim.
Percebem les coses perquè són reals.
És irreal tot allò que no podem percebre, i per tant fals.

2. Títol
La realitat tal com és.

3. Anàlisi del text

Martin Heidegger en aquest text ens mostra la seva idea de la veritat, realitat i concordança com ja diu el títol. Heidegger considera que sí que hi ha coses certes, reals, i pot afirmar això gràcies a que les pot percebre, per tant la realitat és comuna i igual per a tothom i podem conèixer la realitat tal com és.
La frase " Pensem: és una alegria pura, real. El que és cert és real" , significa que és real tot allò què és pur, què veiem, sentim, etc; per tant la nostra ment és un mirall de la realitat, perquè creu tot el que veu, tot el que és reflexa és cert, per tant, tot allò que es pot percebre forma part de la realitat certa.
Si analitzem la frase: "anomenem cert o fals, també i sobretot els nostres enunciats sobre l'ens, que pot ser, ell mateix, segons la seva espècie, autèntic o inautèntic, i en la seva realitat així o d'una altra manera" per tant no només els fenòmens o coses són certes o falses, sinó també podem questionar les nostres proposicions que seran veritat si són demostrables, es a dir, si concorden amb els fets, la realitat.

4. Comparació:

Heidegger utilitza el realisme i ho podem comparar amb l'idealisme, perquè el realisme defensa que podem conèixer la realitat tal com és independentment del subjecte, en canvi l'idealisme afirma que la realitat depén del subjecte i per tant no podem conèixer la realitat tal com és sinó tal com s'ens mostren. El realisme diu que percebo les coses perquè existeixen, en canvi l'idealisme diu que les coses existeixen perquè les percebo.

També el podem comparar amb la fenomenologia perquè diu que podem conèixer la veritat gràcies ala consciència i en el realisme la consciencia no és el que important. El realisme defensa que podem captar la realitat i que aquesta per això no e smodifica, en canvi la fenomenologia considera que els objectes no s'adapten al subjecte, sinó que se li manifesten.

Doc.5 Veritat i perspectiva

2008-10-28T15:30:00.001-07:00

1. Idees principals
La realitat depén dels punts de vista, per tant un conjunt de perspectives formen la realitat.
L'univers és cambiant i per això coexisteix la veritat, perquè sinó no existiria.

2.Títol
Tots contruïm la realitat

3.Anàlisi del text
En aquest text Ortega y Gasset ens fa l'exemple dels dos homes volent expressar que cada perspectiva de cada homa va contruint la realitat, i per tant totes les perspectives formen la veritat. Cada perspectiva de cada persona és important, perquè totes són diferent i per tant indispensables. Per tant la realitat està sotmesa a uns canvis que la fan real i que es van formant amb el temps, amb les generacions.

4. Comparació
Podem comparar el perspectivisme amb el dogmatisme, el perspectivisme afirma que la realitat està formada per un conjunt de perspectives, en canvi el dogmatisme defensa que hi ha una veritat absoluta igual per a tothom. El perspectivisme defensa que si que es pot aconseguir una veritat (conjunt de perspectives), en canvi l'escepticisme defensa que no hi ha una veritat possible.

Doc. 5 El tema de nuestro tiempo: José Ortega i Gasset

2008-10-28T15:30:00.000-07:00

José Ortega y Gasset

1.Idees principals

La realitat no és igual per a tothom
Cada punt de vista dona una estructura diferent de la realitat
No poden rebutjar cap perspectiva perquè totes són certes.
La realitat és un conjunt de perspectives
Els factors temps, època, situació, etc són components que alimenten la nostra realitat.
La veritat existeix gràcies a uns canvis que sorgeixen perpetuament.

2. Títol

Perspectives com a realitat

3. Anàlisi del text

José Ortega i Gasset en aquest text ens dóna una idea clara, la realitat no la podem definir com a tal, perquè la realitat es compon d’un conjunt de perspectuives, de manera que mai podrem arribar a una veritat absoluta de la realitat.
Gasset pertany al perspectivisme perquè defensa que podem arribar al a realitat conjugant diferents perspectives. En la frase “Hi ha un tercer paissatge autèntic” no vol dir que hi ha un paisatge autèntic que cap dels dos homes sap trobar, sinó que el tercer paissatge és la unió de les perspectives d’aquests dos homes. De manera que no poden dir que cap de les dues vissions del paisatge és falsa, perquè totes dues componen el tercer i autèntic paissatge. Gasset també fa referencia als canvis de la realitat, i diu que si aquests no existissin, la veritat “quedaria ignorada”.

4. Comparació amb altres postures

La postura sobre la realitat de Gasset és el perspectivisme i la podem comparar amb l’escepticisme que defensa que no es pot arribar a conèixer la veritat, en canvi el perspectivisme diu que sí, que la veritat és el conjunt de perspectives. I també el podem comparar amb el dogmatisme perquè afirma una veritat absoluta sense crítica, en canvi el perspectivisme diu que hi ha moltes veritats que conjuntes formen la realitat.

Graus del coneixement...

2008-10-22T09:15:00.001-07:00

Opinió: no estic convençut que X
no puc addui raons per convèncer els altres que X és veritat.

Creença: estic convençut que X és vertader.
no pud adduir raons per convèncer que X és vertader.

Saber: estic convençut que X és vertader
X és vertader

Podem arribar a conèixer?

2008-10-22T09:15:00.000-07:00

Dir que podem arribar a conèixer és molt relatiu ja que sí, podem adquirir coneixements, podem establir aquella relació entre objecte i subjecte, podem tenir consciència de que tenim coneixements sobre algun àmbit; literatura, matemàtiques, com muntar una taula, però, no podem dir sempre amb certesa que el que nosaltres sabem, coneixem o hem aprés és cert, ja que si no sabem la veritat de les coses en la seva totalitat, mai podrem establir un coneixement vàlid.
Per arribar al coneixement tenim diverses fons: els sentits i la raó, per això mai tindrem un coneixement rigorós, perquè la realitat és diferent per a cada persona, la realitat no existeix ja que les coss no són iguals per a tothom.

Cecilia Velasco

Definicions del tema 1

2008-10-08T09:15:00.000-07:00

-Saber ordinari: es basa en el QUE no en el PERQUÈ de les coses, es funda en l'experiència quotidiana.
-Saber científic: no busca només el QUE, també busca el PERQUÈ, és un saber sistemàtic, rigoró i crític.
-Saber filosòfic: saber qu és sistemàtic i vol arribar a una resposta última, busca la totalitat als enigmes de l'ésser humà.
-Ciència (definició moderna): saber on s'ent´n l'experiència com a experimentació i l'aplicació de les matemàtiques.
-Mètode: manera d'actuar planificada, ordenada i orientada a la consecució d'un fi. Se sol utilitzar a les ciències empíriques.
-Axioma: principi fonamental indemostrable dins el mètode axiomaticodeductiu.
-Inducció incompleta: mètode que parteix d'uns casos singulars que no són tots per a elaborar lleis generals, per tant la conclusió no és certa, sinó probable.
-Hipòtesi: supusició provisional que encara no ha estat confirmada i si es confirma es converteix en llei.
-Llei: enunciat universal que expressa l comportament o relació que mantenen uns fenòmens concrets regular i invariablement.
-Teoria: enunciat universal que engloba un conjunt de lleis.
-Falsació: acte de refutar una hipòtesi, que no és certa, no ha sigut confirmada.
-Comprensió: consisteix en captar el sentit d'alguna cosa, és a dir, situar-se dins els fets.
-Mite: són narracions fantàtiques que intenten explicar l'origen i la regularitat del cosmos amb déus o poders còsmics personificats.
-Mètode empiricoracional: mètode que defensa que el coneixement s'obté a partir dels sentits i l'enteniment.
-Empirisme: mètode que separa ñ'experiència de la raó, diu que els coneixements depenen de l'experiència sensible i pr tant de la inducció (probabilitat)
-Mètode transcendental: mètode que defensa la fonamentació dl coneixement (sensibilitat i enteniment). No es pregunta com sabm, sinó perquè sabem.
-Joc del llenguatge: són diverses maneres d'utilitzar el llenguatge, són models qu descriuen situacions comunicatives.
-Hermenèutica no normativa: no posa normes a la comprensió.
-Pretencions de validesa de la parla: veritat, veracitat, intel·legibilitat i correcció moral.
-Ontologia: part de la filosofia que estudia l'ésser.

Doc. 12 El problema de la filosofia contemporànea

2008-10-07T15:30:00.000-07:00

1) Per què l'existència de l'home actual és centrífuga i penúltima? Quines conseqüències té per a nosaltres?

Perquè vivim quotidianament pensant només en el dia a dia i tot passa tant ràpid que no ens n'adonem del sentit de les coses més profundes. Les conseqüències són que les persones es tanquen en si mateixes.

2) Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica Zubiri de replegar-se sobre un mateix? Enumera les preguntes que t'has fet o et fas en quests moments de soledat.

Sí, m'he fet algunes preguntes com per exemple: on vull arribar?, com m'he de comportar per aconseguir els meus propòits?, quin sentit té tot el que faig?, etc.

3) Per Zubiri, quin és el problema de la filosofia contemporània?

El problema de la filosofia contemporània és resoldre aquesta dimensió transfísica.

ZUBIRI

"Mi vida intelectual ha transcurrido como una corriente bordeada y encauzada por dos riberas. Una, la idea de liberar el concepto de realidad de su adscripción a la sustancia. Las cosas reales no son sustancias sino sustantividades. No son sujetos sustanciales sino sistemas sustantivos. De ello me ocupé en mi libro Sobre la esencia. La otra ribera es la de liberar la intelección, la inteligencia, de la adscripción a la función de juzgar. [...] El acto formal de la intelección no es el juicio sino que es la aprehensión de la cosa real misma. Y esa cosa misma se nos da primaria y radicalmente en impresión sensible, esto es, en impresión de realidad. [...] A mi modo de ver, esa liberación del juicio era crucial para poder, por lo menos para mí personalmente, ponerme en marcha en materia filosófica"

Xavier Zubiri, vida y obra

Xavier Zubiri Apalategui es uno de los pensadores más originales de nuestro tiempo. Su filosofía, situada en la senda abierta por Husserl y por Heidegger, desemboca, más allá de la conciencia y de la existencia, en la aprehensión primordial de realidad. Esto le permite a Zubiri una nueva idea de la inteligencia, y una nueva idea de realidad. Es justamente la raíz de una nueva filosofía. Desde el análisis de la inteligencia sentiente, Zubiri ha podido abordar prácticamente todos los grandes temas de la filosofía clásica: desde la materia hasta la libertad, desde la evolución hasta el problema de la voluntad, desde la historia hasta el problema de Dios. Una gran síntesis filosófica que aún espera ser comprendida más exhaustivamente, aplicada a nuevos campos de saber, y conducida a nuevos niveles de radicalidad filosófica.
Xavier Zubiri nació en San Sebastián (Donosti), en el año 1898. Tras estudiar en el Colegio de Santa María de esa ciudad (1905-1915), el joven Zubiri inicia sus estudios de filosofía y teología en el Seminario de Madrid. En esa ciudad reside como estudiante externo, en una pensión, y allí recibe las primeras influencias decisivas para su formación como filósofo. Especialmente importante es el encuentro con José Ortega y Gasset, a comienzos del año 1919. Ortega introduce a Zubiri en las principales corrientes del pensamiento europeo, y especialmente en la fenomenología de Husserl, un punto de referencia capital para entender la evolución posterior del pensamiento de Zubiri. Ortega había señalado que con Husserl se iniciaba en la historia de la filosofía una tercera metáfora, más allá de la metáfora antigua del ser humano como trozo del universo, pero más allá también de la idea moderna de la conciencia como continente del mundo entero. Husserl pretende una vuelta, más allá de las grandes teorías metafísicas antiguas y modernas, a las cosas mismas, para obtener desde ellas los elementos de una filosofía libre de presupuestos no justificados. El análisis husserliano de la conciencia muestra la constitutiva referencia del polo noético de la misma a su polo noemático, del sujeto al objeto. Esta intencionalidad de la conciencia impide su sustantivación, y abre a los ojos de Ortega, y también del joven Zubiri, la posibilidad de un nuevo horizonte para el filosofar.
Entre los años 1920 y 1921 Zubiri estudia filosofía en el Instituto Superior de Filosofía de la Universidad Católica de Lovaina. Durante el mes de noviembre del año 1920 se traslada brevemente a Roma, donde obtiene su doctorado en teología. En Lovaina Zubiri se encuentra con profesores como L. Noël, interesados en aprovechar todas las posibilidades del pensamiento de Edmund Husserl. La filosofía de Husserl, que en aquél momento está transformando el panorama filosófico europeo, es el objeto de la memoria de licenciatura que Zubiri presenta en febrero del año 1921 en Lovaina, y que se tituló Le problème de le objectivité d'après Ed. Husserl. I: La logique pure. El 21 de mayo de ese mismo año, Zubiri presenta en la Universidad Central de Madrid su tesis doctoral de filosofía, dirigida por Ortega, y titulada Ensayo de una teoría fenomenológica del juicio. Esta tesis, publicada con algunos cambios en el año 1923, constituye la primera obra sobre Husserl en lengua no alemana, y en ella Zubiri va tomando una posición personal dentro del movimiento fenomenológico, que podría llamarse "objetivista". Por otra parte, en el mismo año 1921 Zubiri fue ordenado sacerdote en Pamplona.
En el año 1926 Zubiri gana por oposición la cátedra de Historia de la Filosofía de la Facultad de Filosofía y Letras en la Universidad Central de Madrid. Un magnífico grupo de pensadores, dispersados después por la guerra civil, comparten en aquellos años las aulas con Zubiri: Ortega y Gasset, Adolfo Bonilla San Martín, Manuel B. Cossío, Julián Besteiro, Manuel García Morente.... En el año 1929 Zubiri se traslada a Friburgo de Brisgovia, con el objeto de ampliar sus estudios, y allí sigue cursos con Husserl y con Martin Heidegger. La reciente publicación de Sein und Zeit había convertido a Heidegger en el continuador y radicalizador de la fenomenología de Husserl. La conciencia de Husserl era desfondada, mostrando que la constitutiva imbricación entre el ser humano y el mundo se da ya en la misma "ex-sistencia". El existente humano, enfrentado a la nihilidad y a la muerte, comprende que las cosas son, pero podrían no ser, y así se le desvela el ser de las cosas. Esta desvelación descubre ciertamente el ser de las cosas (y no el propio ser), pero solamente tiene lugar en el existente humano, quien por ello consiste en ser el "ahí del ser", el Dasein. Zubiri asume de un modo entusiasta esta radicalización de la fenomenología, pero al mismo tiempo permanece crítico ante las ideas de Heidegger, como tuvo ocasión de manifestárselo al filósofo alemán en alguna ocasión. La pregunta heideggeriana por el ser a partir de la nada refleja, para Zubiri, la pervivencia de ideas filosóficas de origen teológico que han caracterizado a toda la modernidad. Más allá del ser, dirá Zubiri, está la realidad aprehendida en el contacto inmediato con las cosas.
Posiblemente estos intereses coinciden con algunos de sus estudios de aquellos años. En 1930 Zubiri se encuentra en Berlín, donde conoce, entre otros, a Einstein, Schrödinger, Zermelo, y Jaeger. Gran parte de sus esfuerzos en estos años están dedicados a estudiar los nuevos avances en la física, y a sus consecuencias para la filosofía. La nueva física de Einstein y de Plank está revolucionando el panorama del conocimento. Las teorías especial y general de la relatividad cuestionan la imagen clásica del espacio y del tiempo, que ahora aparecen vinculados directamente a la masa y al movimiento. Pero la idea misma de materia se transforma definitamente al aparecer la nueva mecánica cuántica. La evolución filosófica de Zubiri no permanece ajena a estos cambios, sino que pretende integrarlos en su pensamiento. De hecho, Zubiri pensaba que estos cambios en el mundo científico, paralelos a otros que por aquél entonces sucedían en el mundo del arte y en toda la cultura, necesitan un instrumental filosófico completamente nuevo, el cual solamente podrá alcanzarse si los descubrimientos de Husserl y Heidegger son llevados a un nuevo nivel filosófico.
En el año 1931, Zubiri se reincorpora a su cátedra en Madrid. Son años agitados en la política nacional, a partir de la proclamación, en abril de ese año, de la Segunda República española. En estos años Zubiri elabora algunos de los trabajos más decisivos para entender su trayectoria filosófica posterior. Como catedrático de historia de la filosofía, Zubiri puede emprender una revisión de la historia del pensamiento occidental, para problematizar en ella algunos de sus supuestos más inveterados. Los grandes conceptos de la filosofía occidental, como la sustancia, el ser o el lógos, comienzan a ser cuestionados. A partir del año 1935 Zubiri se encuentra en Roma, adonde se traslada para obtener la secularización. En marzo de 1936 contrae matrimonio en Roma con Carmen Castro Madinaveitia, hija de Américo Castro. La estancia en Roma la aprovecha Zubiri para realizar estudios de lenguas orientales, especialmente con el P. Deimel, del Pontificio Instituto Bíblico. Al estallar la guerra civil, la permanencia del matrimonio en la Italia fascista va haciéndose más difícil; nuevo traslado, esta vez a París, donde Zubiri imparte algunos cursos en el Institut Catholique, y estudia lingüística con Benveniste. Allí permanece hasta el final de la guerra civil española y el comienzo de la guerra mundial, con la consiguiente invasión de Francia por las tropas nazis.
El regreso a España no le resulta fácil al matrimonio Zubiri. A pesar de que Zubiri recibe su cátedra, el obispo de Madrid fuerza su alejamiento de la ciudad. Zubiri acepta la posibilidad que se le ofrece de emprender la docencia en Barcelona. Sin embargo, pronto comprueba la imposibilidad de ejercer libremente el pensamiento en el ambiente universitario de aquella época, y en el año 1942 solicita una excedencia administrativa, que significa de hecho su alejamiento definitivo de la universidad. Regresa a Madrid, donde imparte cursos privados. Poco después, en 1944, se publica la primera edición de Naturaleza, Historia, Dios, una de las obras más influyentes en la filosofía española del siglo XX. En el año 1946 realiza un breve viaje a los Estados Unidos, donde imparte una conferencia en la universidad de Princeton sobre Lo real en matemáticas. En el año 1947, y patrocinada por el Banco Urquijo, se funda en Madrid la Sociedad de Estudios y Publicaciones, presidida por Zubiri. Esta sociedad se convierte en el nuevo foro intelectual en el que Zubiri podrá exponer y discutir su pensamiento con un grupo creciente de discípulos, entre los que cabe mencionar a intelectuales como Pedro Laín Entralgo o José López Aranguren. La publicación de un Homenaje a Xavier Zubiri en el año 1953 señala el comienzo de un reconocimiento público. Sin embargo, su pensamiento filosófico permanece desconocido fuera de un ámbito muy restringido. Durante años, Zubiri apenas publica. Sin embargo, sus cursos orales reflejan la creciente maduración, desde el año 1944, de una filosofía propia, que hunde sus raíces en lo que Zubiri llama la impresión de realidad. Esta impresión de realidad, que expresa la radicalización zubiriana de la "comprensión del ser" de Heidegger, le sirve a Zubiri para ir delineando su alternativa a los grandes conceptos filosóficos clásicos. La filosofía clásica, piensa Zubiri, ha "sustantivado" y "entificado" la realidad, al tiempo que consecuentemente "logificaba" la intelección. Ahora Zubiri propone, frente al lógos antiguo y moderno, la inteligencia sentiente; frente a la sustancia antigua y el sujeto moderno, una nueva idea de la realidad como estructura sustantiva, de la que surge una nueva visión no subjetual de la persona humana. Toda esta nueva propuesta filosófica alcanza su primera expresión en un difícil libro: Sobre la esencia, publicado en el año 1962.
Más asequible al gran público, y de enorme popularidad entre los estudiantes de filosofía, fue el siguiente libro de Zubiri, sus Cinco lecciones de filosofía, en las que sin embargo Zubiri se abstiene de presentar su propio pensamiento. En el año 1970 dos gruesos volúmenes recogen un segundo Homenaje a Xavier Zubiri, en el que se da cita una gran parte de la intelectualidad española del momento. Dentro de la Sociedad de Estudios y Publicaciones se crea, en el año 1971, el Seminario Xavier Zubiri. En este Seminario, Zubiri tuvo la oportunidad de discutir su pensamiento con sus discípulos más cercanos, quienes asisten también a la matización y a la evolución ulterior de sus ideas. En este tiempo, Zubiri comienza a estudiar sistemáticamente la inteligencia humana, preparando su obra cumbre. Pero otros muchos temas ocupan también su interés: la antropología filosófica; los problemas del espacio, del tiempo, y de la materia; la estructura dinámica de la realidad. Y también la filosofía de la religión y la teología, temas sobre los que ofrece un curso en la Universidad Gregoriana de Roma, en el año 1973. En el año siguiente, el Seminario Xavier Zubiri inicia la publicación de Realitas, de la que aparecerán tres gruesos tomos en los que los trabajos de Zubiri y sus discíulos van conociendo la luz pública. Y la figura de Zubiri comienza a gozar de algunos importantes reconocimientos públicos. En el año 1979 la República Federal de Alemania le concede la Gran Cruz al Mérito (Das Grosse Verdienst Kreuz), y en el año 1980 recibe el doctorado honoris causa en la Universidad de Deusto (Bilbao). En el año 1982 Zubiri recibe, junto con Severo Ochoa, el premio Ramón y Cajal a la investigación.
Ahora bien, la gran novedad filosófica la representa la publicación, en el año 1980, del primer volumen de su obra definitiva: la Inteligencia sentiente. Al primer volumen, Inteligencia y realidad, le siguen Inteligencia y logos (1982) e Inteligencia y razón (1983). En esta trilogía Zubiri no sólo aclara muchas dudas abiertas en Sobre la esencia, sino que posibilita una comprensión sistemática de su pensamiento desde su filosofía más madura. A partir de la Inteligencia sentiente, todas las preguntas sobre el presunto "realismo ingenuo" de Zubiri quedan definitivamente resueltas. La realidad es la formalidad de las cosas en la aprehensión, y no una zona de cosas "allende" la misma. Desde este punto de vista, Zubiri puede afirmar, contra toda la filosofía moderna, que los colores son perfectamente reales, porque se actualizan en nuestra aprehensión visual como algo que es "de suyo" independiente de nuestra aprehensión. Ahora bien, esto no decide nada sobre lo que los colores sean allende la aprehensión. Esto es precisamente lo que la razón tiene que investigar. Y es que la formalidad de realidad constituye el punto de partida de la pregunta por la realidad profunda de las cosas. No se trata de un salto ni de un puente, sino de una profundización en la realidad. Por eso mismo, Zubiri puede afirmar que la ciencia no es una simple acumulación de conceptos construidos para manejar las cosas. La ciencia es mucho más: es un ingente esfuerzo de profundización en la realidad ya actualizada en la aprehensión. Sin embargo, la obra de Zubiri sobre la inteligencia no pretende ser una filosofía de la ciencia, sino un análisis de la intelección humana en todas sus formas, desde las científicas hasta las artístísticas, desde las más elaboradas hasta las más cotidianas y banales.
En el año 1983, con las fuerzas mermadas por la enfermedad, Zubiri comienza la preparación de un nuevo libro, El hombre y Dios, que ya no podrá terminar. El 21 de septiembre fallece en Madrid. Sus discípulos, agrupados en el Seminario Xavier Zubiri y, después, en la Fundación Xavier Zubiri, inician la publicación de sus obras. La primera de ellas es El hombre y Dios (1984), publicada por Ignacio Ellacuría, uno de sus más estrechos colaboradores. A esta obra le siguen otras muchas, que poco a poco van posibilitando el acceso del público a una obra que permanecía en buena medida solamente accesible a sus discípulos más cercanos. Así se publican Sobre el hombre (1986), Estructura dinámica de la realidad (1989), Sobre el sentimiento y la volición (1992), El problema filosófico de la historia de las religiones (1993), Los problemas fundamentales de la metafísica occidental (1994), Espacio, tiempo, materia (1996), El problema teologal del hombre: cristianismo (1997), El hombre y la verdad (1999). En el año 2000 se publicaron los Primeros Escritos (1921-1926), en el año 2001 Sobre la realidad, y en el año 2002 Sobre el problema de la filosofía y otros escritos (1932-1944). Aunque aún restan algunas obras por ver la luz, hoy ya es posible conocer el pensamiento filosófico de Xavier Zubiri y aprovechar todas sus posibilidades para una vida intelectual -como diría Zubiri- "a la altura de los tiempos".

Activitats: tema 1

2008-10-03T09:15:00.000-07:00

1) Com justificaries l'afirmació "només sé que no sé res" és una expressió que revela la saviesa de qui la pronuncia? En què consisteix la saviesa? D'entre els citats més avall, qui diries que é savi? Raona la resposta.
Qui ho pronuncia és sabi perquè admet que és ignorant, per tant té le sportes obertes del saber, ja que intentarà descobrir la veritat.
e) Una persona feliç: Perquè una persona que és feliç és perquè ha aconseguit les eves metes i ha hagut d'aprendre de les circumstàncies per arribar a la felicitat, ja que errant s'aprén i es pot rectificar. La persona feliç é savia perquè sap viure.

Mètodes filosòfics

2008-10-01T09:15:00.000-07:00

EMPIRICORACIONAL (Aristòtil)
- sentits i enteniment
(pluralitat) (unitat)

EMPIRISTA (Locke, Berkeley, Hume)
-experiència sensibe
(aprenentatge)

RACIONALISTA (Descartes, Spinoza, Leibniz)
-Raó (capta idees innates)
-Utilistza la deducció
-2 tipus-->racionalisme dogmàtic (Descartes): hi ha veritats immutables
-->racionalisme crític (Popper): no hi ha veritats immutables

TRANSCENDENTAL ( Kant,etc)
-Perquè coneixem? no com
Quina és l'estructura del coneixement
-3 preguntes: Què puc saber? (coneixement)
Què he de fer? (acció moral)
Què m'és permès esperar? (esperança)
-Pregunta: Què és l'esser humà?
-Fonamentació del coneixement: sensibilitat i enteniment.

ANALITICOLINGÜÍSTIC (Wittgenstein 1889-1951)
-"El límits del meu llenguatge són els límits del meu món"
-Considera la lògica com el lenguatge perfecte (1r W)
-Wittgenstein: Tractatus lógico-philosophicus
Investigacions filosòfiques (2n W)
-L'important és l'ús del llenguatge (joc del llenguatge)
-L'ús del llenguatge: formes de vida.
-Hi ha molts jocs de llenguatge i cadascun amb les seves pròpies regles.

Sil·logisme (Aristòtil)

2008-09-30T15:30:00.001-07:00

PREMISES:

Tots els éssers humans són racionals

Tots els suecs són éssers són éssers humans

CONCLUSIÓ:

Tots els suecs són racionals.

Doc.4 Hipòtesi, llei i teoria

2008-09-30T15:30:00.000-07:00

-Què tenen en comú i en què es diferencien les lleis i les teories científiques?
Tenen en comú qu són enunciats universals i es diferencien perquè les lleis són el que formen les teories.
-Busca algun exemple de teoria i indica algunes lleis que la formen.
Teoria de l'evolució: llei de la selecció natural
Teoria d la relativitat: llei del moviment.

2008-09-24T09:15:00.000-07:00

CIUTADANIA

2008-09-23T14:47:00.000-07:00

Ciutadà: persona que viu en una determinada ciutat que ha de seguir unes normes i té uns drets.
Política: és la forma que s’utilitza per a decidir quines normes s’han de seguir en un Estat determinat (sistema de govern)
Democràcia: model polític en que els ciutadans tenen dret a opinar i votar. El poder el té el poble.
Tirania: defecte, d’alguna persona que imposa a altres la seva voluntat sense importar-li la opinió de l’altres, correspon al poder d’una persona corrupta.
Drets humans: condició que tenen totes les persones i s’ha de respectar, com per exemple el dreta ala vida, a la sanitat pública, a l’educació, etc.
Estat de dret: estat que es basa en l’imperi de la llei. En aquest estat va abans la llei que el ciutadà.
Individualisme: teoria en que l’individu es previ a la societat i defensen les seves pròpies lleis.
Socialisme: forma col·lectiva d’actuar i de pensar on compta l’opinió del poble. Es pensa més en la societat que en l’individu.
Justícia: valor que respecta a les persones i li dona a cadadascú el que li correspon. Poder: capacitat per manar i dominar o infuir sobre els demès.

Què és la filosofia?

2008-09-17T09:15:00.000-07:00