Activitat 4

Del no res, no pot sortir res

Aquesta frase, encara que sembli que no diu res, diu molt. Per poder analitzar-la hauríem de saber que és el no res, però em pregunto, si el no res no es res, com podem parlar d´ell? Pensar-lo o intentar definir-lo? Les coses ni es creen ni es destrueixen, d´allà on no hi ha res no es pot crear res, per tant, es impossible imaginar el principi de tot, perquè dir principi implica que abans del principi no hi havia res i això és imposible, el cosmos ha existit sempre, l´únic que ha fet a sigut modificar-se, però no aparèixer del no res. Si tu tens una caixa buida i la tanques, encara que esperis tota l´eternitat, a dins de la caixa mai apareixerà res, perquè hi hagi alguna cosa l´has de posar tu i per tant això implica l´existencia d´aquella cosa abans de ficar-la a dintre de la caixa. El que vull dir es que és físicament impossible que la matèria aparegui del no res, no té cap lògica.

Activitat 3

Parmènides

En el primer text, Parmènides diu l´ésser existeix i que aquesta veritat es irrefutable, però que el no-ésser no existeix, ja que allò que no hi és no es pot veure, ni tan sols pensar, d´allà on no hi ha no hi podem treure i per tant del no res no en pot sortir res.
En el segon text Parmènides diu que és el mateix pensar i ésser, ja que si pensem hi som, perquè allò que no està no és pot pensar, no existeix.
En el tercer text Parmènides tracta l´home com un ésser homogeni, perquè en tots llocs està format pel mateix i no el podem dividir, no el podem tallar, l´ésser és un i no pot canviar.
En el quart text Parmènides parla de l´etern retorn, ja que vivim en un present, el pasta ja no hi és, no existeix, només queden records, i el futur tampoc existeix ja que el futur serà el present, l´ésser humà viu un moment en tots els seus moments de la seva vida, i aquest moment és l´únic que existeix, el present, per tant, no hi ha principi ni final, el món no ha començat i el món no s´acabarà.
En el cinquè text Parmènides torna a parlar de que només allò pensable es veritat, existeix, perquè allò que no es pot pensar no hi és. I parla dels humans, de la seva ignorància en pensar que tot existeix i en unificar aquests dos conceptes: l´ésser i el no-ésser. Finalment parla d´un camí regressiu, es a dir, un camí que va cap enrrera perquè no s´acava, sinó que torna al principi.

Activitat 2

Heràclit

En el primer text, Heràclit parla del logos , de la raó que regeix la natura, diu que els homes la deixen de banda i no es preocupen perquè viuen pendents de les seves aparences i no de les coses realment importants. En la última línia “Els altres homes ignoren…” ho afegeix amb una contradicció, ja que els contraris són el principo de tot, i diu que els homes viuen, però sense saber el que fan, ja que quan dormen s´han oblidat de tot, en referència a les coses importants.
En el segon text, Heràclit diu que els contraris s´harmonitzen, ja que són necessaris, l´existència d´un implica l´existència de l´altre, per tant la guerra entre aquests origina totes les coses, no pot existir el NO si no hi ha el SÍ.
En el quart text parla del riu, que les coses s´esvaeixen, ara no és el mateix que fa un segon, el temps passa i encara que estiguis fent la mateixa cosa que abans és diferent, perquè els moments queden enrere, per tant, som i no som, el que era abans ja no ho sóc.
I finalment el l´últim text totes les cosses son una, aquesta cosa és el logos, ja que tota la natura i per tant el món, està regit per una única llei, estan en un canvi constant, monisme dinàmic.

Activitat 1

Anaximandre (DK 12B1)

En aquest text, Anaximandre parla de la vida dels éssers, que té un principi quan neixen i un final quan moren, de manera que viuen una vida amb penalitzacions pels seus actes incorrectes en el transcurs de la seva vida. Per a Anaximandre l´arkhé és il-limitat, ja que pensa que el món no va ser creat sinó que hi va haver un principi etern, perquè no es pot concebir la idea de que hi hagués un principi, ja que això ens portaria a pensar que el principi estava creat per un altre principi i així fins a l´infinit, per això Anaximandre pensa que res a deixat mai d´existir ni ha començat a exisitr res. Per això en el text es reflecteix l´inici de la nostra vida però no l´inici de la vida, i el final de la nostra vida, però no el final del món.

Tema 13: Fonaments de l´estat social i democràtic de dret

Uploaded on authorSTREAM by vedo

Aquí teniu el meu powerpoint sobre l´estat social i democràtic de dret, he inclòs alguns enllaços d´interès, espero que us agradi.

Comentari de text: Segons Ortega y Gasset

Idees principals:
Ortega y Gasset es plnteja en mans de qui està el poder polític i arriba a la conclusió de que han de ser les persones o poble. També ÷arla dels límits d´aquest poder, fins a on es pot manar, i diu que el poder polític no pot ser absolut perquè les persones tenen un dret. El liberalisme rebutja l´estat i la democràcia ens porta a l´absolutisme.

Comentari:
Ortega y Gasset es planteja qui ha de tenir el poder públic i fins a quins límits es pot establir. Diu que en el liberalisme el poder públic ha de respectar uns derts que tenen les persones i per tant s´oposen a tota opressió per part de l´estat, ja que si encara que hi hagi un grup de persones o una de sola hi ha coses que no es poden prohibir i d´altres a les que no es pot obligar. En canvi Ortega y Gasset critica la democràcia perquè encara que sigui una interacció entre els ciutadans i l´estat, l´estat és qui posa les lleis i l´unic que les pot crear, de manera que la ciutatadania queda a part i això porta a l´absolutisme, a la retirada d´uns certs mínims de tot ciutadà.

Biografia de Jürgen Habermas

(Düsseldorf, Alemania, 1929) Sociólogo y filósofo alemán. Principal representante de la llamada «segunda generación» de la Escuela de Frankfurt, entre 1955 y 1959 trabajó en el conocido Instituto de Investigación Social de la ciudad. Enseñó filosofía en Heidelberg y sociología en Frankfurt, y dirigió el Instituto Max Planck de Starnberg entre 1971 y 1980. Su ingente obra filosófica trata de recuperar un punto de contacto entre teoría y praxis, frente a la pretendida neutralidad de los saberes positivos y científicos. Según Habermas, no es posible una objetividad ajena a valores e intereses, razón por la cual aquellos saberes resultan reductores, en la medida en que se basan en una razón meramente instrumental. Resultado de ello, de acuerdo con su crítica, es la creciente burocratización de la sociedad a todos los niveles y la despolitización de los ciudadanos. Habermas propone una «razón comunicativa», cuyo fundamento sería el carácter intersubjetivo y consensual de todo saber, y que devolvería a la sociedad el control crítico y la orientación consciente de fines y valores respecto de sus propios procesos.
Biografía [editar]
Estudió filosofía, psicología y literatura alemana en la Universidad de Gotinga, Zúrich y Bonn, donde defendió su tesis doctoral sobre Schelling. De 1956 a 1959 fue ayudante y colaborador de Adorno en el Instituto de Sociología de Fráncfort del Meno. En 1961 defendió su habilitación, centrada en el concepto de lo público (Öffentlichkeit). Entre 1964 y 1971 ejerció como profesor en la Universidad de Fránkfurt, y se convirtió en uno de los principales representantes de la Teoría Crítica. De 1971 a 1983 se desempeñó como director en el Instituto Max Planck para la "investigación de las condiciones de vida del mundo técnico-científico".
En 2001 obtuvo el Premio de la Paz que conceden los libreros alemanes. En 2003 gana el Premio Príncipe de Asturias de Ciencias Sociales.
Es doctor honoris causa por las universidades de Jerusalén, Buenos Aires, Hamburgo, Northwestern University Evanston, Utrech, Tel Aviv, Atenas y la New School for Social Research de Nueva York, y miembro de la Academia Alemana de la Lengua y la Poesía.
Pensamiento [editar]


Habermas, Adorno y Horkheimer en 1965 en Heidelberg.
En un contexto crítico social evolutivo enraizado en la política contemporánea, señala que los procesos tradicionales de la democracia no proporcionan espacio para la toma de decisiones colectivas pero la esfera pública se puede reformar promoviendo la participación de órganos comunitarios. Elaboró una Teoría crítica de la Sociedad basada en los conceptos de acción comunicativa, sistema, lebenswelt la cual deriva de ética kantiana, y la diferencia entre entendimiento y acuerdo. Su obra de referencia es Historia y crítica de la opinión pública. Si bien su obra y pensamiento están fundados en la Teoría Crítica de la Escuela de Francfort, tiene profundas divergencias con sus maestros y predecesores. Su trabajo se enfoca en las bases de la teoría social, la epistemología y el análisis de la avanzada sociedad capitalista industrial. Otros temas importantes de sus análisis son la democracia y la primacía de la ley pública (o Transformación Estructural de la Publicidad); se aproxima de forma crítica al concepto de opinión pública y recupera la visión eminentemente democrática del mismo con su distinción entre opinión pública manipulada y opinión pública crítica.
En su obra posterior Habermas tratará de reconstruir el materialismo histórico frente a las nuevas problematicas de las sociedades del capitalismo tardío. En este sentido, la gran crítica que realizará a Karl Marx será que éste, según Habermas, reduce la praxis humana sólo a una techné, en el sentido de que Marx le otorga la importancia fundamental al trabajo como eje de la sociedad en desmedro del otro componente de la praxis humana que Habermas rescata: la interaccion. El trabajo para Habermas es una mera techné en tanto que está colonizado por la racionalidad instrumental (con arreglo a fines). A diferencia de Marx, pues, Habermas entiende que el cambio social debe darse más bien en un ambito simbólico, en el ámbito de la comunicación y el entendimiento entre los sujetos. De este modo, esta crítica se asemeja a la reflexión que realizan Theodor Adorno, Max Horkheimer, e incluso Antonio Gramsci. Luego de este momento inicial, Habermas repensará esta distincion entre trabajo e interaccion como dos momentos irreductibles de la acción y tratará de incluir en la labor productiva (el trabajo) componentes de la interacción, por lo que dirá que es posible pensar un cambio social desde el campo del trabajo.
Premios [editar]
• 1980 - Premio Theodor W. Adorno (Theodor W. Adorno Preis) de la ciudad de Frankfurt (Alemania)
• 2003 - Premio Principe de Asturias de Ciencias Sociales