Definicions del tema 6

-individu: qualsevol ésser complet que pertany a una espècie.
-individualisme possessiu: teoria que afirma que l'ésser humà és l'únic propietari d'ell mateix i de les seves capacitats de manera que no deu res a la societat. Per tant l'individu té uns drets que ningú no pot cambiar (autònoms). De manera que l'individu lliure és aquell que no depén de ningú.
-sociabilitat natural: teoria que defensa que l' ésser humà és un animal polític, es a dir, que necesita la cultura i la societat per a poder viure i afirma que no som autosuficients i per tant tenim mancances que només podem satisfer dins de la societat. També diu que cap ésser humà pot viure fora d'una societat, però que és l'unic que ho pot fer gràcies a la raó i el llenguatge i perquè és l'unic que té moral (base de la societat). Aquesta teoria la defensa Aristòtil.
-contractualisme: teoria que defensa que la societat és fruit d´un pacte o contracte que sempre implica alguna cessió, per tant no és sociable per natura, es fa.
-estat de natura: estat previ a la societat, en que l´individu és completament lliure i no existeix la llei.
-pacte social (Rousseau): contracte que fan els individus que cedeixen la seva llibertat a la voluntat general perquè els hi donin llibertat civil.
-antropologia social: ciencia que estudia les cultures la seva evolució y estructura.
-socialització primària:
-cultura:
- subcultura: grup de persones que viuen la cultura de manera diferent però no l aposen en questió.
-contracultura: moviment que va en contra de la cultura per tal de modificar-la segons els seus ideals.
-nous moviments socials:
-civilització (Hunginton): nivell cultural més ampli que pot distingir un ésser humà d´un altre.
-etnocentrisme:
-xenofobia:
-aporobòbia:
-racisme: ideologia que defensa que hi ha races superiors i inferiors.
-relativisme cultural:
-universalisme: té a veure amb uns principis que tothom ha de cumplir.

De quina manera podem assolir la convivència entre les cultures?

Tots formem part d’alguna cultura, cultura diferent de totes les altres, amb trets semblants o de molt diferent, amb opinions oposades i creences diverses. Crec que és molt difícil haver de conviure amb tantes cultures i tant diferents, encara que també opino que si només n’hi hagués una no podríem augmentar els nostres coneixements. Al meu parer considero que per a poder conviure amb altres cultures la nostra base ha de ser el respecte, respectar que no siguim com nosaltres o pensin diferent, però tot respecte té uns límits, no podem permetre accions de cultures diferents que violin els drets humans. S’haurien d’implantar unes normes de cultura general que respectesin els drets humans i a partir d’aquí que cadascú seguís la seva cultura tenint en compte aquestes normes culturals. Però actualment crec què això és difícil d’establir i per tant només podem acceptar les altres cultures si volem que s’accepti la nostra i no deixar que es violin els drets humans ni violar-los nosaltres.

HUNTINGTON

Huntington: Xoc de civilitzacions

El pensador
Samuel P. Huntington, nascut el 1927 als EUA, és un politòleg de relleu internacional; avui exerceix de professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Harvard. El 1970 fundà la revista Foreing Policy ("Política Exterior"), el 1977 entrà a formar part del Consell de Seguretat Nacional de la Casa Blanca. La seva primera obra important és de 1968: L'ordre polític en les societats en canvi. El 1991 publicà La tercera ona. La democratització a finals del segle XX; però l'obra que ha posat Huntington en la llista dels investigadors actuals més influents és The clash of civilitzations and the remarking of world order ("El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial"), de 1996. Quin és el nucli de l'argumentació de Huntington?

L'obra
Durant les dècades de la guerra freda, exposa Huntington, els conflictes mundials tenien arrels d'ordre ideològic i econòmic; inicialment el planeta estava configurat en dos blocs, l'occidental o capitalista i el bloc comunista; posteriorment, es formà un tercer bloc, el dels països no alineats. Amb l'enderrocament del bloc comunista s'esperava que l'altre bloc, l'occidental, s'imposés plenament, però no ha estat ben bé així sinó que, altrament, ha emergit un món plural, un món de civilitzacions. No s'ha instaurat, com molts profetitzaven, la victòria final d'Occident sinó que s'ha esdevingut un ressorgiment o una reafirmació de velles civilitzacions. Ressorgiment i reafirmació que han comportat un allunyament i un rebuig d'allò que prové d'Occident, que ha comportat un retorn als més autòctons orígens culturals: uns orígens que són fonamentalment religiosos. Així, doncs, emergeixen unes velles civilitzacions que tenen en una religió la seva més profunda identitat.
Quines són aquestes civilitzacions emergents? Huntington constata el ressorgiment islàmic (molts països que en les dècades de la guerra freda assumien el marxisme-leninisme o que formaven part dels països no alineats, actualment troben la seva identitat i esperança en l'islam), la civilització xinesa (la mil·lenària Xina recupera el confucionisme, la concepció de la vida del mestre Confuci, del segle VI abans de Crist), la civilització japonesa (formada a partir de la xinesa però amb tradicions pròpies), la civilització hindú (que té un nucli cultural de més de tres mil cinc cents anys), la civilització ortodoxa (emparentada amb l'Occidental però que remarca les diferències), també la civilització budista i, amb futur imprecís, la civilització africana i la llatinoamericana.
Aquest nou ordre mundial té els seus riscos. Les civilitzacions emergents es veuen superiors a la d'Occident, amb valors morals més autèntics. Huntington preveu que, per via del desafiament demogràfic (el 2025 més del 25% de la població mundial serà musulmana) o per via del creixement econòmic (el 2025 Àsia inclourà set de les deu economies més fortes del planeta) o per via de la militància creant inestabilitat, el poder i els controls de la civilització occidental es desplaçaran cap a les civilitzacions no occidentals. Així, un xoc de civilitzacions, d'aquestes civilització arrelades a religions, dominarà la política a escala mundial: en les fronteres entre civilitzacions es produiran les batalles del futur. Una d'aquestes fronteres o línies de fractura passa precisament per l'ex-Iugoslàvia dividint els seus pobles.
El retorn a les cultures autòctones o indigenització dificulta parlar de principis ètics i valors universals. Per a molts xinesos i per a molts musulmans la democràcia i la mateixa Declaració Universal de Drets Humans són creacions occidentals, no universals. En aquesta situació, si volen evitar perillosos enfrontaments, és urgent cercar els atributs comuns a totes les civilitzacions, és a dir, hem de cercar, acceptant la diversitat, la moralitat mínima que es deriva de la comú condició humana.




Textos escollits de Samuel P. Huntington
"Estem assistint «al final d'una era de progrés» dominada per les ideologies occidentals, i estem entrant en una era en la que civilitzacions múltiples i diverses interaccionaran, competiran, conviuran i s'acomodaran unes a altres. Aquest procés planetari d'indigenització es manifesta àmpliament en el ressorgir de la religió que s'està donant en tants llocs del món, i més concretament en el ressorgiment culturals en països asiàtics i islàmics, generat en part pel seu dinamisme econòmic i demogràfic"Huntington El choque de civilizaciones Cap. 4
"La societat humana és «universal perquè és humana, particular perquè és societat». De la comú condició humana se'n deriva una moralitat mínima «tènue», i «les disposicions universals» es troben en totes les cultures. En lloc de promoure les característiques suposadament universals d'una civilització, els requisits de la convivència cultural exigeixen investigar allò que és comú a la majoria de civilitzacions. En un món de múltiples civilitzacions, la via constructiva és renunciar a l'universalisme, acceptar la diversitat i cercar atributs comuns".Huntington El choque de civilizaciones Cap. 12
[Guia]

Antropologia cultural

Diferències entre Hobbes i Rousseau

Hobbes i Rousseau tenen i defensen diferents conceptes en referència a l'ésser humà i la seva societat. Hobbes defensa que l'home no és sociable per naturalesa, sinó que ho va adquirint, en canvi Rousseau afirma que l'ésser humà és bo per naturalesa, és un home natural solitari i va adquirint la maldat amb l'experiència. Hobbes parteix de la idea que la societat és un tots contra tots i per tant no vivim en una societat sinó en una associació caòtica moguda per l'egoisme propi de cada ciutadà, en cnvi Rousseau parteix de la idea que els homes estan moguts per una pietat natural i per tant viuen en una societat i no poden deixar de viure-hi. En referència al sistema que defensen, Hobbes es decanta per una monarquia, per cedir la nostra llibertat a canvi de la seguretat, de manera que el monarca ha d'utilitzar la nostra llibertat en benefici per a tothom, en canvi Rousseau defensa la democràcia, parla de la voluntat general, es a dir, cada individu cedeix la seva llibertat a canvi de llibertat civil (drets humans). En conclusió, encara que els dos tenen com a objectiu establir la pau; Hobbes pensa que el món està format per persones egoistes i malvades i que això es regula gràcies a la monarquia, i Rousseau pensa que el món es bo per naturalesa però que per establir una pau en contra del egoisme que anem adquirint ens guiem per una democàcia.
Com a opinió personal jo considero que la teoria més coherent és la de Rousseu, perquè quan naixem no tenim un egoisme innat i aquest l'adquirim amb les experiències. No crec que sigui coherent cedir la teva llibertat a un monarca perquè si segons Hobbes aquest és un ésser humà egoista, utilitzarà la llibertat dels ciutadans en profit seu de manera que és més coherent establir una democràcia on s'equilibrin els termes seguretat i llibertat.

Doc. 1 L’individualisme possessiu Crawford Macpherson

1.Títol: Els éssers humans i la seva llibertat.

2.Idees principals:
L’individualissme possessiu té unes idees clares i aquestes es resumeixen en que un home humà depen només de si mateix, del que ell vol per tant un home lliure és aquell que actua de manera en que només compta la seva decisió i es relacionarà amb qui y de la manera que a ell li convingui. Com que l’home humà es responsable de ell mateix no estableix cap relació amb els altres i aquest utilitzarà les seves capacitats per a aconseguir el que necessiti. En conclusió, els éssers humans som persones que ens relacionem per interés dins d’una societat.

3.Anàlisi del text:
En aquest text de Crawford Macpherson defensa com indica el títol, l’individualissme possessiu. Macpherson dóna imporància al tema de la llibertat de manera que un ésser humà serà lliure quan sigui autònom i només depengui de si mateix, per tant si depenem dels demés deixem de ser lliures, ho indica clarament en el tex en la frase “ el que fa un humà un home és ser lliure de la dependència de les voluntants dels altres”; de manera que si no depenem dels altres, aconseguim la llibertat. Però, si per qualsevol cas volem alguna cosa dels demés per benefici propi, seguim sent lliures ja que “La societat humana consisteix en una sèrie de relacions mercantils”, és a dir, que la nostra societat es forma per persones humanes que van als altres per treure’n pròfit, en referència a això, penso que si seguim aquesta teoria, tots nosaltres som un mercat on intercanviem beneficis mutuus.

Definicions:

-Raó teòrica: raó que s’orienta cap al coneixement de la realitat gràcies a la teoria.
-Raó pràctica: orienta la raó cap a l’acció i la idea moral.
-Metafísica:part de la filosofia que tracta allò que es troba més enllà dels sentits (experiència), vol anar més enllà de la ciència, ho vol saber tot.
-Ultimitat: arribar a respostes últimes, que no ademteixen seguir preguntant més.
-Subjecte: és el protagonista de l’acció de conèixer i necessita raó i sentits.
-Opinió (segons KANT): estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat.
-Dogmatisme: accepta una veritat sense crítica, afirma l’existència de la veritat absoluta, i de que si que es pot arribar a conèixer. Defensa que hi ha veritats universals, immutables i indiscutibles.
-Escepticisme moderat: (Huul) defensa que ens hem de comportar amb allò que és més probable.
-Perspectivisme:: defensa que si qu epodem arribar a la realitat però conjugant diferents perspectives, cadascú de nosaltres és una perspectiva.
-Realisme: model explicatiu del coneixement que defensa que podem conèixer la realitat tal com és independentment del subjecte.
-Idealisme: model explicatiu del coneixement que defensa que sense subjecte no podem arribar a conèixer, l’unica cosa indubtable és la nostra conxiència, per tant les coses en sí no es poden conèixer (noümen), només coneixem els fenòmens.
-Noesi: és la consciència que s’obre a la realitat.
-Prejudici (Gadamer): judicis previs que hem adquirirt per educació, cultura, etc.
-Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
-Autoritat: una afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit del coneixement que té de la matèria
-evidència sensible: criteri de veritat que es basa en les dades del sentit.
-adequació: la concordança del que es diu d'alguna cosa i de la cosa.
-coherencia: criteria de veritat que es basa rn que una proposició ha de deduir-se lògicament del conjunt de proposicions del que forma part.
-pragmatisme: defensa que és vertades allò que és útil.
-consens: acord entre diferents interlocutors en el marc d'una idea de diàleg.
-contingent: allò que existeix però que podria no existir.
-necessari: quelcom que existeix i que no pot no existir.
-virtualitat: conjunt de percepcions generades amb ajuda d'un suport tècnic, productes de ficció, fantasia, etc.

El virtual és real?

Quan ens preguntem si allò que és virtual pot ser real, jo al meu parer defenso dos posicions. Crec que allò que considerem virtual té aquest nom perquè per a nosaltres no és real, no és una cosa que poguem tocar, sinó que només podem veure, per exemple; si anem a tocar els personatges d'un video joc a la pantalla d'un ordinador, no tocarem els personatges, sinó que tocarem la pantalla. Per tant no ho considero una realitat sensible, perqò si una realitat psíquica, que algú la ha creada a través d'idees i que al fer les imatges virtuals aquestes idees queden depositades en nosaltres. En resum, communment allò virtual no serà real perquè ha sigut virtual i no es pot tocar, però si que és real que nosaltres captem allò virtual, i per tant allò existeix, no es mentida que ho veiem. El virtual no és real contrastant-lo amb la nostra realitat però si que existeix la virtualitat i nosaltres la podem percebre.

Doc.9 Adequació i verificació pragmàtiques

-Quina relació s’estableix en el text entre la “veritat” i la “vida” real de les persones?
Que la veritat és l’adequació amb la vida real, per tant allò que s’adeqüi a la realitat serà cert.

-Quan es pot dir, segons el pragmatisme, que una idea és certa?
Quan aquesta ida es pugui contrastar, verificar i comprovar amb la realitat i per tant amb l’experiència.

-Torbes alguna semblança entre les afirmacions que apareixen en el text i el que de manera comuna s’entén per “pragmàtic”?
Sí, que comunment diem que una cosa es pragmàtica sempre que sigui útil i pràctica, i William James en aquest text ens diu que les idees pragmàtiques són aquelles que es poden contrastar amb la realitat i per tant serán práctiques.

-Pot haver-hi el cas d’idees certes sense conseqüències pràctiques? Raona la resposta i posa’n algun exemple.
No, perquè totes les idees certes, al ser idees ja tenen alguna funció, bé sigui comunicar alguna cosa com descriure, etc per tant sempre serán útils.

Veritat, realitat, concordança

1. Idees principals

Utilitzem la paraula veritat per atruibuir certesa a les coses reals.
És real quelcom del qual es pugui percibir la seva essència tal i com és.
Uns cosa es certa o real quan podem demostrar que ho és, quan la percibim.
Percebem les coses perquè són reals.
És irreal tot allò que no podem percebre, i per tant fals.


2. Títol
La realitat tal com és.

3. Anàlisi del text

Martin Heidegger en aquest text ens mostra la seva idea de la veritat, realitat i concordança com ja diu el títol. Heidegger considera que sí que hi ha coses certes, reals, i pot afirmar això gràcies a que les pot percebre, per tant la realitat és comuna i igual per a tothom i podem conèixer la realitat tal com és.
La frase " Pensem: és una alegria pura, real. El que és cert és real" , significa que és real tot allò què és pur, què veiem, sentim, etc; per tant la nostra ment és un mirall de la realitat, perquè creu tot el que veu, tot el que és reflexa és cert, per tant, tot allò que es pot percebre forma part de la realitat certa.
Si analitzem la frase: "anomenem cert o fals, també i sobretot els nostres enunciats sobre l'ens, que pot ser, ell mateix, segons la seva espècie, autèntic o inautèntic, i en la seva realitat així o d'una altra manera" per tant no només els fenòmens o coses són certes o falses, sinó també podem questionar les nostres proposicions que seran veritat si són demostrables, es a dir, si concorden amb els fets, la realitat.


4. Comparació:

Heidegger utilitza el realisme i ho podem comparar amb l'idealisme, perquè el realisme defensa que podem conèixer la realitat tal com és independentment del subjecte, en canvi l'idealisme afirma que la realitat depén del subjecte i per tant no podem conèixer la realitat tal com és sinó tal com s'ens mostren. El realisme diu que percebo les coses perquè existeixen, en canvi l'idealisme diu que les coses existeixen perquè les percebo.

També el podem comparar amb la fenomenologia perquè diu que podem conèixer la veritat gràcies ala consciència i en el realisme la consciencia no és el que important. El realisme defensa que podem captar la realitat i que aquesta per això no e smodifica, en canvi la fenomenologia considera que els objectes no s'adapten al subjecte, sinó que se li manifesten.

Doc.5 Veritat i perspectiva

1. Idees principals
La realitat depén dels punts de vista, per tant un conjunt de perspectives formen la realitat.
L'univers és cambiant i per això coexisteix la veritat, perquè sinó no existiria.

2.Títol
Tots contruïm la realitat

3.Anàlisi del text
En aquest text Ortega y Gasset ens fa l'exemple dels dos homes volent expressar que cada perspectiva de cada homa va contruint la realitat, i per tant totes les perspectives formen la veritat. Cada perspectiva de cada persona és important, perquè totes són diferent i per tant indispensables. Per tant la realitat està sotmesa a uns canvis que la fan real i que es van formant amb el temps, amb les generacions.

4. Comparació
Podem comparar el perspectivisme amb el dogmatisme, el perspectivisme afirma que la realitat està formada per un conjunt de perspectives, en canvi el dogmatisme defensa que hi ha una veritat absoluta igual per a tothom. El perspectivisme defensa que si que es pot aconseguir una veritat (conjunt de perspectives), en canvi l'escepticisme defensa que no hi ha una veritat possible.

Doc. 5 El tema de nuestro tiempo: José Ortega i Gasset

José Ortega y Gasset

1.Idees principals

La realitat no és igual per a tothom
Cada punt de vista dona una estructura diferent de la realitat
No poden rebutjar cap perspectiva perquè totes són certes.
La realitat és un conjunt de perspectives
Els factors temps, època, situació, etc són components que alimenten la nostra realitat.
La veritat existeix gràcies a uns canvis que sorgeixen perpetuament.

2. Títol

Perspectives com a realitat


3. Anàlisi del text

José Ortega i Gasset en aquest text ens dóna una idea clara, la realitat no la podem definir com a tal, perquè la realitat es compon d’un conjunt de perspectuives, de manera que mai podrem arribar a una veritat absoluta de la realitat.
Gasset pertany al perspectivisme perquè defensa que podem arribar al a realitat conjugant diferents perspectives. En la frase “Hi ha un tercer paissatge autèntic” no vol dir que hi ha un paisatge autèntic que cap dels dos homes sap trobar, sinó que el tercer paissatge és la unió de les perspectives d’aquests dos homes. De manera que no poden dir que cap de les dues vissions del paisatge és falsa, perquè totes dues componen el tercer i autèntic paissatge. Gasset també fa referencia als canvis de la realitat, i diu que si aquests no existissin, la veritat “quedaria ignorada”.


4. Comparació amb altres postures

La postura sobre la realitat de Gasset és el perspectivisme i la podem comparar amb l’escepticisme que defensa que no es pot arribar a conèixer la veritat, en canvi el perspectivisme diu que sí, que la veritat és el conjunt de perspectives. I també el podem comparar amb el dogmatisme perquè afirma una veritat absoluta sense crítica, en canvi el perspectivisme diu que hi ha moltes veritats que conjuntes formen la realitat.

Graus del coneixement...

Opinió: no estic convençut que X
no puc addui raons per convèncer els altres que X és veritat.

Creença: estic convençut que X és vertader.
no pud adduir raons per convèncer que X és vertader.

Saber: estic convençut que X és vertader
X és vertader

Podem arribar a conèixer?

Dir que podem arribar a conèixer és molt relatiu ja que sí, podem adquirir coneixements, podem establir aquella relació entre objecte i subjecte, podem tenir consciència de que tenim coneixements sobre algun àmbit; literatura, matemàtiques, com muntar una taula, però, no podem dir sempre amb certesa que el que nosaltres sabem, coneixem o hem aprés és cert, ja que si no sabem la veritat de les coses en la seva totalitat, mai podrem establir un coneixement vàlid.
Per arribar al coneixement tenim diverses fons: els sentits i la raó, per això mai tindrem un coneixement rigorós, perquè la realitat és diferent per a cada persona, la realitat no existeix ja que les coss no són iguals per a tothom.

Cecilia Velasco

Definicions del tema 1

-Saber ordinari: es basa en el QUE no en el PERQUÈ de les coses, es funda en l'experiència quotidiana.
-Saber científic: no busca només el QUE, també busca el PERQUÈ, és un saber sistemàtic, rigoró i crític.
-Saber filosòfic: saber qu és sistemàtic i vol arribar a una resposta última, busca la totalitat als enigmes de l'ésser humà.
-Ciència (definició moderna): saber on s'ent´n l'experiència com a experimentació i l'aplicació de les matemàtiques.
-Mètode: manera d'actuar planificada, ordenada i orientada a la consecució d'un fi. Se sol utilitzar a les ciències empíriques.
-Axioma: principi fonamental indemostrable dins el mètode axiomaticodeductiu.
-Inducció incompleta: mètode que parteix d'uns casos singulars que no són tots per a elaborar lleis generals, per tant la conclusió no és certa, sinó probable.
-Hipòtesi: supusició provisional que encara no ha estat confirmada i si es confirma es converteix en llei.
-Llei: enunciat universal que expressa l comportament o relació que mantenen uns fenòmens concrets regular i invariablement.
-Teoria: enunciat universal que engloba un conjunt de lleis.
-Falsació: acte de refutar una hipòtesi, que no és certa, no ha sigut confirmada.
-Comprensió: consisteix en captar el sentit d'alguna cosa, és a dir, situar-se dins els fets.
-Mite: són narracions fantàtiques que intenten explicar l'origen i la regularitat del cosmos amb déus o poders còsmics personificats.
-Mètode empiricoracional: mètode que defensa que el coneixement s'obté a partir dels sentits i l'enteniment.
-Empirisme: mètode que separa ñ'experiència de la raó, diu que els coneixements depenen de l'experiència sensible i pr tant de la inducció (probabilitat)
-Mètode transcendental: mètode que defensa la fonamentació dl coneixement (sensibilitat i enteniment). No es pregunta com sabm, sinó perquè sabem.
-Joc del llenguatge: són diverses maneres d'utilitzar el llenguatge, són models qu descriuen situacions comunicatives.
-Hermenèutica no normativa: no posa normes a la comprensió.
-Pretencions de validesa de la parla: veritat, veracitat, intel·legibilitat i correcció moral.
-Ontologia: part de la filosofia que estudia l'ésser.

Doc. 12 El problema de la filosofia contemporànea

1) Per què l'existència de l'home actual és centrífuga i penúltima? Quines conseqüències té per a nosaltres?

Perquè vivim quotidianament pensant només en el dia a dia i tot passa tant ràpid que no ens n'adonem del sentit de les coses més profundes. Les conseqüències són que les persones es tanquen en si mateixes.

2) Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica Zubiri de replegar-se sobre un mateix? Enumera les preguntes que t'has fet o et fas en quests moments de soledat.

Sí, m'he fet algunes preguntes com per exemple: on vull arribar?, com m'he de comportar per aconseguir els meus propòits?, quin sentit té tot el que faig?, etc.

3) Per Zubiri, quin és el problema de la filosofia contemporània?

El problema de la filosofia contemporània és resoldre aquesta dimensió transfísica.

ZUBIRI

"Mi vida intelectual ha transcurrido como una corriente bordeada y encauzada por dos riberas. Una, la idea de liberar el concepto de realidad de su adscripción a la sustancia. Las cosas reales no son sustancias sino sustantividades. No son sujetos sustanciales sino sistemas sustantivos. De ello me ocupé en mi libro Sobre la esencia. La otra ribera es la de liberar la intelección, la inteligencia, de la adscripción a la función de juzgar. [...] El acto formal de la intelección no es el juicio sino que es la aprehensión de la cosa real misma. Y esa cosa misma se nos da primaria y radicalmente en impresión sensible, esto es, en impresión de realidad. [...] A mi modo de ver, esa liberación del juicio era crucial para poder, por lo menos para mí personalmente, ponerme en marcha en materia filosófica"

Xavier Zubiri, vida y obra

Xavier Zubiri Apalategui es uno de los pensadores más originales de nuestro tiempo. Su filosofía, situada en la senda abierta por Husserl y por Heidegger, desemboca, más allá de la conciencia y de la existencia, en la aprehensión primordial de realidad. Esto le permite a Zubiri una nueva idea de la inteligencia, y una nueva idea de realidad. Es justamente la raíz de una nueva filosofía. Desde el análisis de la inteligencia sentiente, Zubiri ha podido abordar prácticamente todos los grandes temas de la filosofía clásica: desde la materia hasta la libertad, desde la evolución hasta el problema de la voluntad, desde la historia hasta el problema de Dios. Una gran síntesis filosófica que aún espera ser comprendida más exhaustivamente, aplicada a nuevos campos de saber, y conducida a nuevos niveles de radicalidad filosófica.
Xavier Zubiri nació en San Sebastián (Donosti), en el año 1898. Tras estudiar en el Colegio de Santa María de esa ciudad (1905-1915), el joven Zubiri inicia sus estudios de filosofía y teología en el Seminario de Madrid. En esa ciudad reside como estudiante externo, en una pensión, y allí recibe las primeras influencias decisivas para su formación como filósofo. Especialmente importante es el encuentro con José Ortega y Gasset, a comienzos del año 1919. Ortega introduce a Zubiri en las principales corrientes del pensamiento europeo, y especialmente en la fenomenología de Husserl, un punto de referencia capital para entender la evolución posterior del pensamiento de Zubiri. Ortega había señalado que con Husserl se iniciaba en la historia de la filosofía una tercera metáfora, más allá de la metáfora antigua del ser humano como trozo del universo, pero más allá también de la idea moderna de la conciencia como continente del mundo entero. Husserl pretende una vuelta, más allá de las grandes teorías metafísicas antiguas y modernas, a las cosas mismas, para obtener desde ellas los elementos de una filosofía libre de presupuestos no justificados. El análisis husserliano de la conciencia muestra la constitutiva referencia del polo noético de la misma a su polo noemático, del sujeto al objeto. Esta intencionalidad de la conciencia impide su sustantivación, y abre a los ojos de Ortega, y también del joven Zubiri, la posibilidad de un nuevo horizonte para el filosofar.
Entre los años 1920 y 1921 Zubiri estudia filosofía en el Instituto Superior de Filosofía de la Universidad Católica de Lovaina. Durante el mes de noviembre del año 1920 se traslada brevemente a Roma, donde obtiene su doctorado en teología. En Lovaina Zubiri se encuentra con profesores como L. Noël, interesados en aprovechar todas las posibilidades del pensamiento de Edmund Husserl. La filosofía de Husserl, que en aquél momento está transformando el panorama filosófico europeo, es el objeto de la memoria de licenciatura que Zubiri presenta en febrero del año 1921 en Lovaina, y que se tituló Le problème de le objectivité d'après Ed. Husserl. I: La logique pure. El 21 de mayo de ese mismo año, Zubiri presenta en la Universidad Central de Madrid su tesis doctoral de filosofía, dirigida por Ortega, y titulada Ensayo de una teoría fenomenológica del juicio. Esta tesis, publicada con algunos cambios en el año 1923, constituye la primera obra sobre Husserl en lengua no alemana, y en ella Zubiri va tomando una posición personal dentro del movimiento fenomenológico, que podría llamarse "objetivista". Por otra parte, en el mismo año 1921 Zubiri fue ordenado sacerdote en Pamplona.
En el año 1926 Zubiri gana por oposición la cátedra de Historia de la Filosofía de la Facultad de Filosofía y Letras en la Universidad Central de Madrid. Un magnífico grupo de pensadores, dispersados después por la guerra civil, comparten en aquellos años las aulas con Zubiri: Ortega y Gasset, Adolfo Bonilla San Martín, Manuel B. Cossío, Julián Besteiro, Manuel García Morente.... En el año 1929 Zubiri se traslada a Friburgo de Brisgovia, con el objeto de ampliar sus estudios, y allí sigue cursos con Husserl y con Martin Heidegger. La reciente publicación de Sein und Zeit había convertido a Heidegger en el continuador y radicalizador de la fenomenología de Husserl. La conciencia de Husserl era desfondada, mostrando que la constitutiva imbricación entre el ser humano y el mundo se da ya en la misma "ex-sistencia". El existente humano, enfrentado a la nihilidad y a la muerte, comprende que las cosas son, pero podrían no ser, y así se le desvela el ser de las cosas. Esta desvelación descubre ciertamente el ser de las cosas (y no el propio ser), pero solamente tiene lugar en el existente humano, quien por ello consiste en ser el "ahí del ser", el Dasein. Zubiri asume de un modo entusiasta esta radicalización de la fenomenología, pero al mismo tiempo permanece crítico ante las ideas de Heidegger, como tuvo ocasión de manifestárselo al filósofo alemán en alguna ocasión. La pregunta heideggeriana por el ser a partir de la nada refleja, para Zubiri, la pervivencia de ideas filosóficas de origen teológico que han caracterizado a toda la modernidad. Más allá del ser, dirá Zubiri, está la realidad aprehendida en el contacto inmediato con las cosas.
Posiblemente estos intereses coinciden con algunos de sus estudios de aquellos años. En 1930 Zubiri se encuentra en Berlín, donde conoce, entre otros, a Einstein, Schrödinger, Zermelo, y Jaeger. Gran parte de sus esfuerzos en estos años están dedicados a estudiar los nuevos avances en la física, y a sus consecuencias para la filosofía. La nueva física de Einstein y de Plank está revolucionando el panorama del conocimento. Las teorías especial y general de la relatividad cuestionan la imagen clásica del espacio y del tiempo, que ahora aparecen vinculados directamente a la masa y al movimiento. Pero la idea misma de materia se transforma definitamente al aparecer la nueva mecánica cuántica. La evolución filosófica de Zubiri no permanece ajena a estos cambios, sino que pretende integrarlos en su pensamiento. De hecho, Zubiri pensaba que estos cambios en el mundo científico, paralelos a otros que por aquél entonces sucedían en el mundo del arte y en toda la cultura, necesitan un instrumental filosófico completamente nuevo, el cual solamente podrá alcanzarse si los descubrimientos de Husserl y Heidegger son llevados a un nuevo nivel filosófico.
En el año 1931, Zubiri se reincorpora a su cátedra en Madrid. Son años agitados en la política nacional, a partir de la proclamación, en abril de ese año, de la Segunda República española. En estos años Zubiri elabora algunos de los trabajos más decisivos para entender su trayectoria filosófica posterior. Como catedrático de historia de la filosofía, Zubiri puede emprender una revisión de la historia del pensamiento occidental, para problematizar en ella algunos de sus supuestos más inveterados. Los grandes conceptos de la filosofía occidental, como la sustancia, el ser o el lógos, comienzan a ser cuestionados. A partir del año 1935 Zubiri se encuentra en Roma, adonde se traslada para obtener la secularización. En marzo de 1936 contrae matrimonio en Roma con Carmen Castro Madinaveitia, hija de Américo Castro. La estancia en Roma la aprovecha Zubiri para realizar estudios de lenguas orientales, especialmente con el P. Deimel, del Pontificio Instituto Bíblico. Al estallar la guerra civil, la permanencia del matrimonio en la Italia fascista va haciéndose más difícil; nuevo traslado, esta vez a París, donde Zubiri imparte algunos cursos en el Institut Catholique, y estudia lingüística con Benveniste. Allí permanece hasta el final de la guerra civil española y el comienzo de la guerra mundial, con la consiguiente invasión de Francia por las tropas nazis.
El regreso a España no le resulta fácil al matrimonio Zubiri. A pesar de que Zubiri recibe su cátedra, el obispo de Madrid fuerza su alejamiento de la ciudad. Zubiri acepta la posibilidad que se le ofrece de emprender la docencia en Barcelona. Sin embargo, pronto comprueba la imposibilidad de ejercer libremente el pensamiento en el ambiente universitario de aquella época, y en el año 1942 solicita una excedencia administrativa, que significa de hecho su alejamiento definitivo de la universidad. Regresa a Madrid, donde imparte cursos privados. Poco después, en 1944, se publica la primera edición de Naturaleza, Historia, Dios, una de las obras más influyentes en la filosofía española del siglo XX. En el año 1946 realiza un breve viaje a los Estados Unidos, donde imparte una conferencia en la universidad de Princeton sobre Lo real en matemáticas. En el año 1947, y patrocinada por el Banco Urquijo, se funda en Madrid la Sociedad de Estudios y Publicaciones, presidida por Zubiri. Esta sociedad se convierte en el nuevo foro intelectual en el que Zubiri podrá exponer y discutir su pensamiento con un grupo creciente de discípulos, entre los que cabe mencionar a intelectuales como Pedro Laín Entralgo o José López Aranguren. La publicación de un Homenaje a Xavier Zubiri en el año 1953 señala el comienzo de un reconocimiento público. Sin embargo, su pensamiento filosófico permanece desconocido fuera de un ámbito muy restringido. Durante años, Zubiri apenas publica. Sin embargo, sus cursos orales reflejan la creciente maduración, desde el año 1944, de una filosofía propia, que hunde sus raíces en lo que Zubiri llama la impresión de realidad. Esta impresión de realidad, que expresa la radicalización zubiriana de la "comprensión del ser" de Heidegger, le sirve a Zubiri para ir delineando su alternativa a los grandes conceptos filosóficos clásicos. La filosofía clásica, piensa Zubiri, ha "sustantivado" y "entificado" la realidad, al tiempo que consecuentemente "logificaba" la intelección. Ahora Zubiri propone, frente al lógos antiguo y moderno, la inteligencia sentiente; frente a la sustancia antigua y el sujeto moderno, una nueva idea de la realidad como estructura sustantiva, de la que surge una nueva visión no subjetual de la persona humana. Toda esta nueva propuesta filosófica alcanza su primera expresión en un difícil libro: Sobre la esencia, publicado en el año 1962.
Más asequible al gran público, y de enorme popularidad entre los estudiantes de filosofía, fue el siguiente libro de Zubiri, sus Cinco lecciones de filosofía, en las que sin embargo Zubiri se abstiene de presentar su propio pensamiento. En el año 1970 dos gruesos volúmenes recogen un segundo Homenaje a Xavier Zubiri, en el que se da cita una gran parte de la intelectualidad española del momento. Dentro de la Sociedad de Estudios y Publicaciones se crea, en el año 1971, el Seminario Xavier Zubiri. En este Seminario, Zubiri tuvo la oportunidad de discutir su pensamiento con sus discípulos más cercanos, quienes asisten también a la matización y a la evolución ulterior de sus ideas. En este tiempo, Zubiri comienza a estudiar sistemáticamente la inteligencia humana, preparando su obra cumbre. Pero otros muchos temas ocupan también su interés: la antropología filosófica; los problemas del espacio, del tiempo, y de la materia; la estructura dinámica de la realidad. Y también la filosofía de la religión y la teología, temas sobre los que ofrece un curso en la Universidad Gregoriana de Roma, en el año 1973. En el año siguiente, el Seminario Xavier Zubiri inicia la publicación de Realitas, de la que aparecerán tres gruesos tomos en los que los trabajos de Zubiri y sus discíulos van conociendo la luz pública. Y la figura de Zubiri comienza a gozar de algunos importantes reconocimientos públicos. En el año 1979 la República Federal de Alemania le concede la Gran Cruz al Mérito (Das Grosse Verdienst Kreuz), y en el año 1980 recibe el doctorado honoris causa en la Universidad de Deusto (Bilbao). En el año 1982 Zubiri recibe, junto con Severo Ochoa, el premio Ramón y Cajal a la investigación.
Ahora bien, la gran novedad filosófica la representa la publicación, en el año 1980, del primer volumen de su obra definitiva: la Inteligencia sentiente. Al primer volumen, Inteligencia y realidad, le siguen Inteligencia y logos (1982) e Inteligencia y razón (1983). En esta trilogía Zubiri no sólo aclara muchas dudas abiertas en Sobre la esencia, sino que posibilita una comprensión sistemática de su pensamiento desde su filosofía más madura. A partir de la Inteligencia sentiente, todas las preguntas sobre el presunto "realismo ingenuo" de Zubiri quedan definitivamente resueltas. La realidad es la formalidad de las cosas en la aprehensión, y no una zona de cosas "allende" la misma. Desde este punto de vista, Zubiri puede afirmar, contra toda la filosofía moderna, que los colores son perfectamente reales, porque se actualizan en nuestra aprehensión visual como algo que es "de suyo" independiente de nuestra aprehensión. Ahora bien, esto no decide nada sobre lo que los colores sean allende la aprehensión. Esto es precisamente lo que la razón tiene que investigar. Y es que la formalidad de realidad constituye el punto de partida de la pregunta por la realidad profunda de las cosas. No se trata de un salto ni de un puente, sino de una profundización en la realidad. Por eso mismo, Zubiri puede afirmar que la ciencia no es una simple acumulación de conceptos construidos para manejar las cosas. La ciencia es mucho más: es un ingente esfuerzo de profundización en la realidad ya actualizada en la aprehensión. Sin embargo, la obra de Zubiri sobre la inteligencia no pretende ser una filosofía de la ciencia, sino un análisis de la intelección humana en todas sus formas, desde las científicas hasta las artístísticas, desde las más elaboradas hasta las más cotidianas y banales.
En el año 1983, con las fuerzas mermadas por la enfermedad, Zubiri comienza la preparación de un nuevo libro, El hombre y Dios, que ya no podrá terminar. El 21 de septiembre fallece en Madrid. Sus discípulos, agrupados en el Seminario Xavier Zubiri y, después, en la Fundación Xavier Zubiri, inician la publicación de sus obras. La primera de ellas es El hombre y Dios (1984), publicada por Ignacio Ellacuría, uno de sus más estrechos colaboradores. A esta obra le siguen otras muchas, que poco a poco van posibilitando el acceso del público a una obra que permanecía en buena medida solamente accesible a sus discípulos más cercanos. Así se publican Sobre el hombre (1986), Estructura dinámica de la realidad (1989), Sobre el sentimiento y la volición (1992), El problema filosófico de la historia de las religiones (1993), Los problemas fundamentales de la metafísica occidental (1994), Espacio, tiempo, materia (1996), El problema teologal del hombre: cristianismo (1997), El hombre y la verdad (1999). En el año 2000 se publicaron los Primeros Escritos (1921-1926), en el año 2001 Sobre la realidad, y en el año 2002 Sobre el problema de la filosofía y otros escritos (1932-1944). Aunque aún restan algunas obras por ver la luz, hoy ya es posible conocer el pensamiento filosófico de Xavier Zubiri y aprovechar todas sus posibilidades para una vida intelectual -como diría Zubiri- "a la altura de los tiempos".

Activitats: tema 1

1) Com justificaries l'afirmació "només sé que no sé res" és una expressió que revela la saviesa de qui la pronuncia? En què consisteix la saviesa? D'entre els citats més avall, qui diries que é savi? Raona la resposta.
Qui ho pronuncia és sabi perquè admet que és ignorant, per tant té le sportes obertes del saber, ja que intentarà descobrir la veritat.
e) Una persona feliç: Perquè una persona que és feliç és perquè ha aconseguit les eves metes i ha hagut d'aprendre de les circumstàncies per arribar a la felicitat, ja que errant s'aprén i es pot rectificar. La persona feliç é savia perquè sap viure.

Mètodes filosòfics

EMPIRICORACIONAL (Aristòtil)
- sentits i enteniment
(pluralitat) (unitat)

EMPIRISTA (Locke, Berkeley, Hume)
-experiència sensibe
(aprenentatge)

RACIONALISTA (Descartes, Spinoza, Leibniz)
-Raó (capta idees innates)
-Utilistza la deducció
-2 tipus-->racionalisme dogmàtic (Descartes): hi ha veritats immutables
-->racionalisme crític (Popper): no hi ha veritats immutables

TRANSCENDENTAL ( Kant,etc)
-Perquè coneixem? no com
Quina és l'estructura del coneixement
-3 preguntes: Què puc saber? (coneixement)
Què he de fer? (acció moral)
Què m'és permès esperar? (esperança)
-Pregunta: Què és l'esser humà?
-Fonamentació del coneixement: sensibilitat i enteniment.

ANALITICOLINGÜÍSTIC (Wittgenstein 1889-1951)
-"El límits del meu llenguatge són els límits del meu món"
-Considera la lògica com el lenguatge perfecte (1r W)
-Wittgenstein: Tractatus lógico-philosophicus
Investigacions filosòfiques (2n W)
-L'important és l'ús del llenguatge (joc del llenguatge)
-L'ús del llenguatge: formes de vida.
-Hi ha molts jocs de llenguatge i cadascun amb les seves pròpies regles.

Sil·logisme (Aristòtil)

PREMISES:

Tots els éssers humans són racionals

Tots els suecs són éssers són éssers humans

CONCLUSIÓ:

Tots els suecs són racionals.

Doc.4 Hipòtesi, llei i teoria

-Què tenen en comú i en què es diferencien les lleis i les teories científiques?
Tenen en comú qu són enunciats universals i es diferencien perquè les lleis són el que formen les teories.
-Busca algun exemple de teoria i indica algunes lleis que la formen.
Teoria de l'evolució: llei de la selecció natural
Teoria d la relativitat: llei del moviment.

CIUTADANIA

Ciutadà: persona que viu en una determinada ciutat que ha de seguir unes normes i té uns drets.
Política: és la forma que s’utilitza per a decidir quines normes s’han de seguir en un Estat determinat (sistema de govern)
Democràcia: model polític en que els ciutadans tenen dret a opinar i votar. El poder el té el poble.
Tirania: defecte, d’alguna persona que imposa a altres la seva voluntat sense importar-li la opinió de l’altres, correspon al poder d’una persona corrupta.
Drets humans: condició que tenen totes les persones i s’ha de respectar, com per exemple el dreta ala vida, a la sanitat pública, a l’educació, etc.
Estat de dret: estat que es basa en l’imperi de la llei. En aquest estat va abans la llei que el ciutadà.
Individualisme: teoria en que l’individu es previ a la societat i defensen les seves pròpies lleis.
Socialisme: forma col·lectiva d’actuar i de pensar on compta l’opinió del poble. Es pensa més en la societat que en l’individu.
Justícia: valor que respecta a les persones i li dona a cadadascú el que li correspon. Poder: capacitat per manar i dominar o infuir sobre els demès.

Què és la filosofia?